Els etnotextos

Són textos de llengua parlada enregistrats originàriament en cinta magnetofònica, bàsicament en el període comprès entre els anys 1965 i 1975. L’edició presenta una selecció dels materials complementaris recollits al mateix temps que els materials fonamentals de les enquestes.

El valor d’aquests textos és, a la vegada, lingüístic i antropològic; per una banda, reflecteixen la parla espontània de les generacions més grans en les diferents modalitats dialectals de la llengua; per una altra banda, el contingut explica aspectes de la vida tradicional desusats o poc coneguts en la societat moderna. La majoria són narracions lliures explicades pels mateixos informadors de les enquestes i solen tractar de qüestions relacionades amb les activitats diàries del món rural en els territoris de parla catalana. Moltes d’aquestes narracions es van enregistrar al final de l’enquesta per tal de tenir mostres d’una parla més espontània que la de l’enquesta dirigida; algunes altres han estat extretes de les respostes al qüestionari i corresponen a les explicacions complementàries que els informadors solien fer a propòsit d’algunes preguntes; hi ha també la lletra d’alguns textos recitats o cantats de poesia popular, de jocs d’infants i de cançons tradicionals.

Selecció dels textos

Els textos procedeixen d’una primera selecció de materials fònics feta directament a partir de les gravacions originals de les enquestes. La selecció va consistir a localitzar i muntar sobre cinta de casset els textos que podien tenir interès lingüístic i etnològic.

Pel que fa al volum publicat, la selecció conté materials de totes les enquestes del català oriental que es van enregistrar, que són un total de seixanta-cinc. La selecció té en compte l’interès lingüístic general del text i les condicions acústiques de l’enregistrament inicial.

Pel que fa a les condicions acústiques, els investigadors de l’ALDC van disposar dels avenços tècnics més sofisticats de l’època en aparells portàtils (aparells Grundig TK 21), però, la naturalesa complexa d’aquest atles i de l’àrea geogràfica que comprèn, les disponibilitats dels informadors i el mètode d’obtenció de materials van dificultar els enregistraments de qualitat. Les enquestes es van fer en cafès, en fondes o en el domicili del propi informador; les interrupcions de terceres persones, els sorolls ambientals de tota mena i les oscil·lacions de la tensió elèctrica són fenòmens acústics que acompanyaven habitualment el treball de recollida de materials. Un altre fenomen freqüent, l’absència d’electricitat, impedia la gravació; aquesta és una de les causes que fan que, entre els materials, hi ha poblacions sense textos orals enregistrats.

Pel que fa a l’interès lingüístic, els textos són alguna cosa més que el reflex directe de les diferents parles dialectals. La majoria són narracions espontànies en llengua oral que, com a tals, també reflecteixen les característiques de la sintaxi, la morfologia, el lèxic i la fonètica de la llengua parlada col·loquial. En l’aspecte lèxic, l’edat dels informadors i el contingut de les seves explicacions fan que alguns textos siguin petites relíquies del lèxic específic de maneres de viure que ja no existeixen; alguns documenten en llengua viva mots considerats arcaics o desusats i també mots no registrats en cap dels diccionaris del nostre segle.

El volum publicat conté un total de cent cinquanta-dos etnotextos que corresponen a cinquanta-set poblacions diferents. L’extensió dels textos és molt desigual i el nombre de textos per població, també; però, en conjunt, representen de manera pràcticament equilibrada les característiques de totes les parles compreses dintre de l’àrea que anomenem català oriental.

Versió en transcripció fonètica

La transcripció de tots els textos s’ha fet a partir de la selecció inicial muntada sobre cinta de casset.

Pel que fa a l’estructura entonativa, s’assenyalen: a) els canvis entre unitats entonatives percebuts com a pauses; b) els valors entonatius interpretats com a preguntes, i que es representem amb el signe d’interrogant al final del grup fònic; c) els valors entonatius interpretats com a exclamació o com a admiració, i que es representen amb el signe d’admiració al final del grup fònic. En la separació de grups fònics, s’estableixen  fins a tres graus de pausa; el valor en temps de cada un d’aquests graus és pertinent dins un text determinat, però és relatiu d’un text a l’altre, perquè està mesurat en funció de l’estil elocutiu de cada informador. Es representa amb el mateix signe fonètic que la vocal neutra la vibració de les cordes vocals amb què el parlant manté l’atenció de l’oient mentre intenta recordar, o processar adequadament, allò que vol dir.

Pel que fa a l’estructura discursiva, la transcripció fonètica reprodueix només el text emès per l’informador; les crides amb un número dins la transcripció fonètica remeten a una nota al final del text; aquestes notes reprodueixen en ortografia estàndard les intervencions de l’enquestador o de terceres persones i algunes vegades introdueixen algun aclariment fonètic. En la disposició del text es distingeix entre textos en vers i textos en prosa.

S’indiquen amb un interrogant entre parèntesis les interpretacions dubtoses; més ocasionalment, també amb una crida. Els punts suspensius entre parèntesis indiquen la falta d’un mot, o d’un fragment, no transcrit pel motiu que sigui.

Versió normalitzada

És la reproducció del text en alfabet convencional. Aquesta versió no segueix les normes ortogràfiques vigents en català, sinó que s’ha fet seguint una sèrie de convencions ortogràfiques pròpies; l’objectiu ha estat d’intentar aproximar la forma escrita a les formes dialectals o col·loquials de la llengua oral, i molt especialment a les característiques fonètiques del dialecte. En els castellanismes, la lletra h o bé manté la grafia castellana de mots com hasta, hombre, etc., o bé representa el so fricatiu dorsovelar en mots com hamon.

La versió normalitzada només reprodueix el text emès per l’informador. Pel que fa a la disposició discursiva, els textos en vers tenen un vers per ratlla; els textos en prosa tenen un punt i a part, i, per tant, canvi de ratlla, cada vegada que hi ha la intervenció de l’enquestador o d’una tercera persona i també quan l’informador reprodueix un diàleg d’una certa extensió.

Els punts suspensius o bé corresponen a un mot o a un fragment no transcrits fonèticament o bé indiquen que canvia el fil del discurs o que l’informador titubeja o repeteix; els punts suspensius units a un fragment de mot precedeixen la seva repetició.

Ocasionalment es restitueix entre parèntesis quadrats algun mot o segment de mot per tal de facilitar la comprensió del text.

S’assenyalen amb asterisc les formes lèxiques i les variants formals d’un mot que no apareixen en el Diccionari general de la llengua catalana.[1] El punt de referència és aquesta obra perquè els treballs es van iniciar molt abans de la publicació del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC).[2]

Reproducció sonora

De moment, són trenta-un fragments que reprodueixen íntegrament o parcialment alguns dels textos transcrits; a l’hora de triar-los s’ha tingut principalment en compte la representativitat dialectal i la qualitat acústica.