Terminologia lingüística del PALDC

La informació relativa als dialectes catalans es troba en l’apartat Classificació dialectal dins Mapes introductoris.

absorció

Incorporació d’un so vocàlic o semivocàlic en un so consonàntic veí; per ex., absorció de la g de agulla en el val. aülla.

accent

Element articulatori que es distingeix per la seva intensitat en un mot o grup de mots.

accent principal

Accent fonètic preeminent d’una de les síl·labes respecte de les altres en una seqüència fònica; per ex., canç[ˈu] ‘cançó’.

accent secundari

Accent fonètic de grau menor al principal; per ex. [wˌi matˈeʃa] ‘avui mateix’.

acusatiu

Cas gramatical del llatí que assenyala la funció de complement directe; la major part de mots del català procedeixen de l’acusatiu del llatí; per ex., tabulam és l’origen del cat. taula.

adstrat

Llengua en situació de veïnatge respecte d’una altra; per ex., l’occità o l’aragonès respecte del català.

afèresi

Fenomen fonètic que consisteix en la pèrdua d’un o més fonemes a principi de paraula; per ex., nar en comptes de anar.

aferètic  –a

Que ha sofert afèresi.

afix

Morfema que s’afegeix a un radical o a un mot per a formar un altre mot o per a indicar els accidents gramaticals; veg. prefix, infix i sufix.

africació

Articulació d’un so amb oclusió dels òrgans articulatoris seguida de la suavitat d’una fricativa; veg. africat –ada.

africat –ada

Consonant africada, la que és pronunciada amb africació; per ex., la [dʒ] de viatge.

aglutinació

Fenomen pel qual dos o més mots que es troben sovint en contacte s’uneixen per a formar-ne un de nou; per ex., dematí ‘matí’ (< de matí).

agut –uda

Oxíton.

al·loglot –a

Pertanyent a una llengua diferent de la del propi país; per ex., respaldo ‘respatller’ és un mot al·loglot del català.

alternança

Relació existent entre formes variants d’una mateixa unitat lingüística; per ex., l’alternança res/re en cat. central.

alveolar

Que s’articula amb la punta de la llengua sobre la cara interna dels alvèols; per ex., la s i la n.

ampelònim

Nom de cep i de raïm; per ex., macabeu.

anàfora

Procediment sintàctic per mitjà del qual un element és interpretat per relació amb un altre que precedeix en el discurs; per ex., en la frase “Va escriure una novel·la i un poema; aquest era excel·lent; aquella, molt fluixa”, aquest i aquella són fenòmens d’anàfora.

anafòric  –a

Relatiu a l’anàfora.

analogia

Fenomen que acosta una forma a una altra considerada com a model inductor; per ex., pilar [pilˈa] fa pilans en alguns parlars per analogia amb el plural de mots com /mans, germà/germans, etc.

analògic –a

Propi de l’analogia.

anaptíctic –a

Propi de l’anaptixi.

anaptixi

Epèntesi d’una vocal, especialment entre una consonant i una líquida o entre una líquida i una consonant; per ex., *mugueró per mugró; *carabó per carbó.

andalús

Varietat que adopta el castellà a Andalusia.

andalusí

Relatiu o pertanyent a al-Àndalus.

antífrasi

Ús d’un mot per dir el contrari del que significa, generalment a través de la ironia; per ex., Quina perla!, dit negativament d’algú.

antifràstic –a

Relatiu o pertanyent a l’antífrasi.

antihiàtic –a

Que és inserit entre dues vocals per tal de trencar el hiat; per ex., diarreia en comptes de diarrea; veg. hiat.

antònim

Unitat lèxica que té un significat oposat a una altra; per ex., dreta (oposat a esquerra).

antropònim

Nom de persona; per ex., Andreu, Homs.

antroponímia

Branca de l’onomàstica que estudia els noms de persona.

apel·latiu

Nom comú; per ex., taula, ploma.

apicoalveolar

Que s’articula aplicant la punta de la llengua en la cara posterior interna dels alvèols; per ex., la s catalana.

apitxament

Acció o efecte d’apitxar.

apitxar

Ensordir una consonant sibilant sonora.

apitxat –ada

S’aplica a fonemes sonors que s’han ensordit; per ex., la palatal de fetge, pron. fe[tʃ]e. Apitxat és també sinònim de valencià central.

apòcope

Caiguda d’un o més sons al final d’una paraula; per ex., fra per frare (Fra Martí).

apòdosi

Segona oració d’una oració composta que completa el sentit de la pròtasi; veg. pròtasi.

aproximant

Consonant aproximant, la que es caracteritza, en la seva articulació, per una constricció dels òrgans articulatoris menor que en les fricatives, sense turbulència de l’aire expirat; per ex., la b i la g de roba i espiga respectivament.

àrab

Llengua semítica dels àrabs.

arabisme

Mot procedent de l’àrab; per ex., carxofa.

aragonès

Conjunt de parlars romànics d’Aragó i gran part del sud de Navarra.

aragonesisme

Mot procedent de l’aragonès; per ex., gemecar ‘gemegar’ és un aragonesisme en valencià.

aranès

Varietat del gascó parlat a la Vall d’Aran.

arcaisme

Mot, unitat fraseològica caiguts en desús; per ex., tolre ‘llevar, treure’.

àrea

Espai limitat per una o més isoglosses; per ex., l’àrea de la iodització.

àrea de transició

Àrea entre dues llengües contigües on les isoglosses no se superposen sinó que presenten un traçat diferent; per ex., de Tamarit cap al nord es forma una àrea de transició entre l’aragonès i el català.

àrea isolada

Àrea que ocupa una zona muntanyosa, una illa o espais d’accés difícil o poc freqüentats; per ex., Mallorca, el Pallars.

àrea lateral

Àrea que s’estén pels extrems d’un domini lingüístic; per ex., el Rosselló o el valencià meridional.

areologia

Distribució i/o estudi de les àrees lingüístiques d’un territori.

arrel

Constituent d’un mot que forneix el significat lèxic bàsic i que s’obté eliminant-ne els afixos i les desinències; per ex., toc– en el mot pertocar.

arrizotònic –a

Que no té el radical verbal accentuat; per ex., parlava.

articulació

Procés de producció dels sons; moviment dels òrgans que els produeixen.

ascens vocàlic

Pèrdua d’obertura d’una vocal; per ex., en el canvi de esgarra a esguerra.

asil·làbic

Que no pot constituir síl·laba i que s’ha d’unir a un altre o altres fonemes per a constituir síl·laba; per ex., la u de caure.

assimilació

Fenomen pel qual un so acosta el seu punt i/o manera d’articulació a un so veí o pròxim; per ex., r[o]nyons per r[e]nyons.

assimilat –ada

Que ha estat objecte d’assimilació.

asturià

Llengua romànica parlada al Principat d’Astúries, a la part occidental de Cantàbria, al nord de Lleó i en algunes localitats del districte portuguès de Bragança. 

àton –a

Mancat d’accent; per ex., la [a] de calor.

atracció paronímica

Fenomen d’acostament d’un mot a un parònim amb el qual no té parentiu genètic; veg. homonimització.

augmentatiu

Que afegeix una idea de grandària, d’intensitat, i a voltes pejorativa, a la idea expressada pel mot primitiu; es diu també del sufix; per ex., animalot.

basc

Èuscar.

bategant

Consonant bategant, la que s’articula amb un contacte ràpid entre l’àpex de la llengua i la regió alveolar; per ex., la r de pare.

betacisme

Pronunciació de la /v/ com a /b/; per ex., vaca pronunciat [b]aca per un barceloní.

bilabial

Consonant bilabial, la que s’articula amb els dos llavis; per ex., p, b i m.

breu

Vocal breu, la que presenta una durada menor que una altra vocal; en llatí el tret de durada és distintiu; s’oposa a vocal llarga.

calc

En semàntica, reproducció, amb recursos propis d’una llengua, de la significació d’un mot estranger; per ex., pols ‘prova de força, torcebraç’ és un calc del cast. pulso.

campidanès

Dialecte sard parlat al sud de Sardenya.

castellanisme

Mot o tret procedent del castellà; per ex., averiguar ‘esbrinar, escatir’.

cèltic

Llengua indoeuropea parlada pels celtes.

central

Vocal central, la que s’articula amb elevació del centre de la llengua vers la regió del paladar; per ex., la a.

centralització

Conversió d’una vocal en central.

centralitzar

Un fonema, articular-se al centre de la boca; per ex., en el pas de cl[o]tell a cl[a]tell, la o s’ha centralitzat.

clític

Mot àton que va al davant o al darrere d’un altre, formant una unitat accentual; per ex., els articles i els pronoms febles; veg. enclític i proclític.

col·lectiu

Nom que en singular designa un nombre indeterminat de persones o coses; per ex., fageda.

col·locació

Combinació de mots que ha desenvolupat una relació semàntica estreta basada en la concurrència freqüent; per ex., cras, crassa tendeix a col·locar-se amb error, ignorància.

composició

Formació de mots nous a partir de la unió de dos o més radicals o mots de la llengua.

compost

Mot compost, el format per composició; per ex., panxacontent, antipatriòtic; veg. lexia composta.

connotació

Conjunt de valors secundaris o afectius que evoca un mot; per ex., pagerol té connotació vulgar.

connotat –ada

Que és objecte de connotació.

consecutiu

Veg. dialecte consecutiu.

consonantisme

Sistema organitzat de les consonants d’una llengua o d’un dialecte; per ex., el consonantisme mallorquí.

constitutiu

Veg. dialecte constitutiu.

contacte de llengües

Situació en què dues o més llengües són usades per uns mateixos parlants o per parlants diferents dins una mateixa comunitat lingüística.

continuïtat d’àrea lingüística

Condició d’un tret o mot comú a una part de dos dominis lingüístics, que constitueix un estat de llengua antic, amb les mateixes o semblants evolucions a partir del llatí vulgar, del substrat o del superstrat, determinades per la contigüitat geogràfica; per ex., el mot rega del rossellonès, cat. sept. de transició i occità, procedent del cèltic *rĭca ‘pórca; solc’ i incorporat al llatí vulgar.

contracció

Reducció de dos fonemes a un de sol; per ex., del < de + el.

cors

Conjunt de dialectes de matriu toscana parlats a Còrcega i al nord de Sardenya (gal·lurès i sasserès).

creixent

Veg. diftong creixent.

culte

Mot culte; veg. cultisme.

cultisme

Mot pres d’una llengua clàssica, generalment el llatí, que no ha sofert els canvis propis dels mots populars; per ex., col·locar és un cultisme enfront de colgar, que és el mot popular.

decreixent

Veg. diftong decreixent.

deglutinació

Fals tall que separa accidentalment un element d’un mot unitari; per ex., mall. fressa, de desfressa; val. amprea, de lamprea.

denominatiu

Mot derivat d’un substantiu o un adjectiu; per ex., bracejar és un denominatiu de braç.

dental

Consonant dental, la que s’articula aplicant la punta de la llengua sobre la cara interior de les incisives superiors; per ex., la t i la d.

derivació

Formació de mots per mitjà de l’addició d’un prefix o un sufix a un radical.

derivat

Mot derivat, el format per derivació; per ex., desfer és un derivat de fer, i cantaire, de cantar; veg. primitiu.

descens vocàlic

Augment d’obertura d’una vocal; per ex., presenta descens vocàlic la a de l’alacantí jau ‘jou’.

desinència

Afix flexiu que se sol col·locar al final del tema de verbs i noms per a indicar-ne la categoria; per ex., la –o de canto és la desinència de la primera persona del present d’indicatiu de cantar.

despalatalització

Procés de pèrdua d’una articulació palatal; per ex., el canvi de /ʃ/ > /s/ en el dial. caisa [kˈajsa] ‘caixa’.

determinant

Complement del determinat; per ex., en el sintagma “la casa de la teulada vermella”, de la teulada vermella és el determinant.

determinat

Element lingüístic especificat per un determinant; per ex., en el sintagma “l’home del capell negre”, home és el determinat.

deverbal

Que deriva directament d’un verb, amb addició o no d’un sufix; per ex., glopeig és un deverbal de glopejar.

diacronia

Punt de vista diacrònic.

diacrònic –a

Que considera els fets lingüístics tenint en compte la seva evolució al llarg del temps.

dialectal

Relatiu o pertanyent a un dialecte.

dialectalisme

Mot o tret lingüístic propi d’un dialecte.

dialecte

Varietat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini.

dialecte consecutiu

El que és resultat de la transferència d’un dialecte a un altre territori com a conseqüència d’un repoblament; per ex., el valencià.

dialecte constitutiu

El que és resultat d’una evolució en el territori mateix on es parla; per ex., el ribagorçà.

diasistema

Presentació dels elements comuns i diferencials de dos o més sistemes dialectals.

diatòpic –a

Dialectal.

diatopisme

Dialectalisme.

díctic –a

Relatiu o pertanyent a la dixi.

diftong

Grup fònic format per una vocal i una semivocal o semiconsonant emeses en una síl·laba; per ex., causa, quan.

diftong creixent

Diftong format per una semiconsonant [j] o [w] i una vocal nucli de síl·laba; per ex., quatre. Sin.: diftong ascendent.

diftong decreixent

Diftong format per una semivocal [j] o [w] precedida d’una vocal nucli de síl·laba; per ex., aire, caure. Sin.: diftong descendent.

diftongació

Procés de formació d’un diftong; per ex., llat. pectus > pits, pit a través de *pieits.

diftongar

Convertir una vocal en diftong; per ex., en parlars del Matarranya, la /ε/ de corr[ε]u diftonga en [jε], [ja]: corr[jε]u, corr[ja]u.

dilació

Assimilació de dos sons no contigus; per ex., murtra < murta, mall. homo < home.

diminutiu

Mot format amb un sufix (-et, –ó, –ol, etc.) que dona valor de ‘dimensió petita’ a la forma bàsica, però que pot expressar matisos afectius; per ex., finestró és el diminutiu de finestra.

disíl·lab

Bisíl·lab.

dissimilació

Fenomen fonètic segons el qual de dos sons d’un mot, iguals o afins, un canvia el seu punt o mode d’articulació o bé desapareix; per ex., pelegrí és una dissimilació de peregrí.

dissimilar

Sotmetre’s a un procés de dissimilació.

distribució

La suma de contextos on pot aparèixer un so o qualsevol altra unitat lingüística.

distributiu

Que atribueix una mateixa quantitat a distintes persones o coses; per ex., sengles.

dixi

Funció lingüística que relaciona l’enunciat amb l’emissor, el receptor, el temps o l’espai de l’enunciació; per ex., ací i aquest són díctics que fan referència a l’espai de l’emissor.

elisió

Supressió d’un so d’un mot; per ex., setz’ anys ‘setze anys’.

el·lipsi

Omissió d’un element de la frase; per ex., benzinera per estació benzinera.

el·líptic –a

Que ha estat objecte d’el·lipsi.

emmudiment

Fenomen fonètic pel qual un so deixa de pronunciar-se; per ex., el mallorquí ha emmudit la bategant de cor > co.

enclític

Clític que segueix immediatament el mot al qual s’ajunta; per ex., la en el sintagma canta-la (la cançó).

encreuament

Combinació de dos elements lingüístics que dona origen a un altre element; per ex., el llat. gravis per encreuament amb levis va donar *grevis, origen del cat. greu.

encreuat –ada

Que ha estat objecte d’encreuament.

ensordiment

Transformació d’un so sonor en sord; per ex., camisa, pron. cami[s]a en val. apitxat.

epèntesi

Inserció d’un so enmig d’un mot; per ex., cendra (< cenra).

epentètic –a

Que ha sofert epèntesi.

epítesi

Addició d’un o més sons al final d’un mot; per ex., cor[t] per cor.

epitètic –a

Relatiu a l’epítesi.

equivalència acústica

Error d’audició que canvia un fonema en un altre per la seva afinitat acústica o articulatòria; per ex., gomitar per vomitar.

esdrúixol –a

Proparoxíton.

estàndard

Varietat de llengua, codificada, que s’usa en els mitjans de comunicació, l’escola i l’administració, i és fixada en gramàtiques i diccionaris.

estrangerisme

Mot o tret manllevat a una llengua estrangera; per ex., fondue, pres del francès.

ètim

Forma originària d’un mot; per ex., el llatí tabula és l’ètim de taula.

etimologia

1. Branca de la filologia que estudia l’origen dels mots.

2. Ètim.

etimologia popular

Procés pel qual l’usuari d’una llengua, fundant-se en certes similituds formals, lliga conscientment o inconscient una forma amb una altra amb la qual no tenia parentiu genètic; veg. homonimització.

etimològic –a

Relatiu a l’etimologia.

eufemisme

Unitat lèxica que en substitueix una altra per tal d’atenuar la significació que el parlant considera desplaent, inoportuna, cruel, etc.; per ex., mal dolent o mal lleig per càncer.

èuscar

Llengua no indoeuropea parlada al País Basc i a Navarra.

eusquera

Èuscar.

expressiu

Mot expressiu, el que es basa en la creació elemental d’un idioma, que no imita un so real, com és el cas de l’onomatopeia, sinó que suggereix directament una idea pel valor psicològic de les vocals o les consonants o de la repetició sil·làbica; per ex., baligabalaga.

expressivitat

Qualitat d’expressiu.

feminització

Conversió de masculí (o neutre) en femení; per ex., establa, feminització de estable (< stabulu) realitzada en cat. oriental.

fitònim

Nom de planta; per ex., gavarrera.

fitonímic –a

Relatiu als fitònims.

floreig verbal

Canvi del significat d’un mot o locució a partir de la seva relació formal amb un altre mot; per ex., anar a Badalona ‘badar, estar distret’.

fonema

La més petita unitat de so, que, sense estar dotada de sentit, pot produir, per substitució, un canvi de significat en un mot; per ex., si substituïm beure per veure en mallorquí, obtenim un significat diferent; això vol dir que /b/ i /v/ són, en mallorquí, dos fonemes.

fonemàtic –a

Relatiu o pertanyent al fonema.

fonètica sintàctica (o fonosintaxi)

Fenomen que consisteix en la mutació de certs sons del començament o final de mot per llur enllaç dins la frase; per ex., la variant arrues s’ha format per fonètica sintàctica en contextos com una rua > una arrua.

fonetisme

Conjunt de fonemes d’una llengua.

fonosimbòlic –a

Veg. expressiu.

fonosintàctic –a

Relatiu a la fonosintaxi.

fonosintaxi

Veg. fonètica sintàctica.

francesisme

Veg. gal·licisme.

francià

Dialecte de la langue d’oïl parlat a l’illa de França, que fora l’origen del francès.

fràncic

Llengua germànica parlada pels antics francs.

fraseologia

Conjunt de frases fetes pròpies d’una llengua.

fraseologisme

Refrany o locució; per ex., qui dia passa any empeny, canviar de camisa.

freqüentatiu –iva

Que expressa la repetició freqüent d’una acció; per ex., bastonejar ‘donar cops de bastó’.

fricatiu –iva

Consonant fricativa, la que es caracteritza, en la seva articulació, per l’estrenyiment del canal bucal per on l’aire surt amb una certa fricció; per ex., la f i la s.

gal·licisme

Element lingüístic procedent del francès; per ex., oboè.

gal·loromànic

Grup de llengües derivades del llatí (francès, occità, francoprovençal), parlades a l’antiga Gàl·lia.

gal·lurès

Dialecte de tipus cors parlat al nord de Sardenya.

gascó

Dialecte occità parlat entre el Garona i els Pirineus.

geminació

Repetició immediata d’una consonant; per ex., mall. pal·lar ‘parlar’.

geminat –ada

Que ha estat objecte de geminació.

genovès

Lígur.

geografia lingüística

Veg. geolingüística.

geolingüística

Mètode de recerca dialectal que cartografia les respostes a un qüestionari per tal d’estudiar els trets fonètics, morfològics, sintàctics i/o lèxics d’un domini lingüístic o d’una àrea dialectal.

geosinònim

Sinònim d’un mot del sistema d’un dialecte dins el sistema d’un altre dialecte; per ex., quec és un geosinònim de tartamut.

germanisme

Element lingüístic d’origen germànic introduït en una altra llengua; per ex., robar, bacó.

gòtic

Llengua germànica que parlaven els gots.

grup primari

Grup consonàntic que ja existeix en llatí; per ex., el grup –nd– de mandare ‘manar’.

grup romànic

Grup consonàntic produït en llatí vulgar o en les darreres etapes d’evolució del llatí per pèrdua d’una vocal; per ex., el grup –n’r– de gen’ru (< generu) ‘gendre’.

hagiònim

Nom de sant, també aplicat a una persona.

haplologia

Fenomen fonètic pel qual s’elimina una o diverses articulacions semblants o repetides; per ex., repèls per *rerepèls.

harmonia vocàlica

Tipus d’assimilació que afecta les vocals d’una mateixa paraula per fer-les d’una mateixa qualitat; per ex., la pronúncia terr[ε], don[ɔ] del valencià meridional per terra i dona.

hereditari

Mot hereditari; veg. patrimonial.

hiat

Combinació de dues vocals sense formar diftong; per ex., Juan [ʒuˈan] ‘Joan’.

hipocorístic

Mot usat amb intenció afectuosa, aplicat sobretot a les formes abreujades de noms propis; per ex., Laia és l’hipocorístic de Eulàlia.

homònim

Relatiu a l’homonímia.

homonímia

Confluència formal de dos significants d’origen diferent; per ex., [sɔl] ‘sòl’ i ‘sol’ (< llat. solum i sol).

homonimització

Acostament d’un significant a un altre per la seva semblança formal, sense que intervingui cap factor d’afinitat semàntica (homonimització formal) o amb intervenció d’aquesta (homonimització semàntica); el pas de u(r)çol (< hordeolu) a mussol és un exemple del primer cas i la substitució de majordoma, femení de majordom (< llat. maior domus ‘el major de la casa’), per majordona, per tractar-se d’una dona, exemplifica el segon cas. Sin.: atracció paronímica i etimologia popular.

homosemització 

Acostament del significat d’un mot al d’un altre en situació de paronímia; provoca sovint connotacions noves; per ex., en fr. dialectal mouron ‘salamandra’, pròpiament ‘petit moro’, en relacionar-se amb el verb mourir, la gent ha cregut que la picada de l’amfibi és verinosa i fins mortal.

iber

Llengua no indoeuropea, parlada pels ibers, en època preromana, a la costa mediterrània i a l’àrea meridional de la península Ibèrica.

ictiònim

Nom de peix; per ex., donzella (Coris julis).

idiolèctic –a

Referit a l’ús lingüístic propi d’un parlant; per ex., noro, dit del gendre en un àmbit familiar.

ieisme històric

Veg. iodització.

imela

Tendència fonètica de l’hispanoàrab a tancar la a tònica en e (i eventualment en i); per ex., pagus > Pego.

implosiu –iva

Consonant implosiva, la que tanca una síl·laba; per ex., la p de captar.

incoatiu

Verb format amb el sufix –sc que expressa la idea d’una acció considerada en el seu començament, el seu devenir o la seva progressió; per ex., el llat. nosco ‘començo a conèixer, prenc coneixement’; en llatí vulgar van proliferar aquestes formes (dormisco), que aviat van perdre el valor incoatiu en les llengües romàniques.

infix

Afix introduït a l’interior d’un mot, generalment precedint un sufix; per ex., –in– en el mot blanquinós.

inflexió

Modificació del timbre d’una vocal per influència del d’una altra vocal, semivocal o semiconsonant; veg. metafonia.

interferència

Canvi lingüístic en una llengua per influx d’una altra llengua; per ex., maco, a és resultat d’una interferència amb el cast. majo.

interferit –ida

Produït per interferència.

interfix

Veg. infix.

interjecció

Element lingüístic que expressa una actitud del parlant, sorpresa, alegria, contrarietat, etc.; per ex., caram.

intervocàlic –a

Consonant intervocàlica, la que està situada entre dues vocals; per ex., la –t– del llat. catēna.

iod

Element palatal molt tancat, amb valor de semiconsonant o de semivocal (per ex., la i de cuit < coctu), de diversos orígens (grups llatins –ct-, –cs-, etc.) i amb repercussions importants sobre les vocals i les consonants de les llengües romàniques.

iodització

Fenomen que consisteix a pronunciar i el resultat de l’evolució dels grups –c’l-, –g’l– i –lj– del llatí vulgar; per ex., paia per palla, reia per rella.

isoglossa

Línia que separa la zona on apareix un tret d’una altra on hi és absent; per ex., la isoglossa dels femenins plurals [-es]/[-əs] que separa el català occidental del català oriental.

itacisme

Pronunciació moderna del grec.

itacista

Propi de l’itacisme.

italianisme

Element lingüístic procedent de l’italià; per ex., malària.

iteratiu –iva

Veg. freqüentatiu.

[χ]eada

Adopció de la [χ] castellana, pròpia de parlars bilingües; per ex., tra[χ]e ‘vestit’.

labial

Format per labialització; per ex., o, u, p, b.

labialització

Procés articulatori caracteritzat per un contacte o avançament dels llavis.

labiodental

Consonant labiodental, la que és articulada aplicant el llavi inferior contra les incisives superiors; per ex., la [v] de vaca en parlars balears.

labiodentalitzar

Convertir una consonant en labiodental.

lambdacisme

Conversió d’una vibrant simple en lateral; per ex., alg. dimals per dimarts.

langue d’oc

Grup de dialectes gal·loromànics parlats al sud de la Gàl·lia que prengué el nom de la manera de dir «sí» (oc).

langue d’oïl

Grup de dialectes gal·loromànics parlats al nord de la Gàl·lia que prengué el nom de la manera de dir «sí» (oïl).

lateral

Que s’articula amb la llengua aplicada a la regió dentoalveolar o al paladar, deixant passar l’aire pels dos costats o per un de sol; per ex., l i ll.

lexema

Mot, unitat lèxica.

lexia

Unitat lèxica. Les lexies poden ser senzilles (casa), compostes (panxacontent) o complexes (blat de moro).

lexicalització

Conversió d’una interjecció, una onomatopeia o una metàfora en una unitat lèxica que funciona dins el sistema de la llengua; per ex., xiuxiueig; pansa ‘herpes labial’.

lexicalitzat –ada

Que ha estat objecte de lexicalització.

lexicogènesi

Estudi dels ètims i motivacions dels significants d’un significat.

lígur

Dialecte septentrional d’Itàlia.

líquid –a

Consonant líquida, la que és articulada amb oclusió i obertura del canal bucal, participant acústicament i articulatòria de les vocals i de les consonants; per ex., la l, ll, r i rr.

llarg –a

Vocal llarga, la que presenta una durada major que una altra vocal; s’oposa a vocal breu.

llatí vulgar

Varietat parlada del llatí del qual deriven les llengües romàniques.

lleisme

En les àrees de iodització (“ieisme històric”) on es diu paia i ui, substitució de [j] per [ʎ]; per ex., palla, ull.

llengua històrica

Conjunt de dialectes d’una llengua que funciona mediatament a través d’algun d’aquests dialectes; així, la llengua històrica catalana es realitza a través d’un parlant valencià, barceloní, eivissenc, etc.

llengua iberoromànica

La derivada del llatí, parlada a la península Ibèrica.

llengua romànica

La derivada del llatí; per ex., el català, el francès, el romanès.

llenguadocià

Dialecte occità parlat al Llenguadoc.

locució

Combinació fixa de dos o més mots que té una significació unitària, equivalent a diverses categories de mots (substantiu, adverbi, preposició, etc.); per ex., a les bones ‘amistosament’.

logudorès

Dialecte sard parlat al Logudoro, contigu a l’alguerès.

macroestructura

Nomenclatura; s’oposa a microestructura.

malapropisme

Fenomen imputable a la incultura del parlant consistent a substituir un mot culte per un altre d’estructura semblant però de significat diferent; per ex., implacable per impecable.

manlleu

Element lingüístic, especialment lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra; per ex., faceta és un manlleu al francès.

masculinització

Conversió en masculí d’un mot de gènere femení; per ex., el cognom Barceló, format a partir del topònim Barcelona, per ser el seu portador de sexe masculí.

melioratiu

Que ha pres un sentit favorable; per ex., al·lot ‘xicot’ és melioratiu respecte del primitiu significat ‘noi de mala vida’.

metacedeusi

Fenomen pel qual un mot, per la pèrdua o allargament fonètic del cap de la seva família, s’incorpora a una altra família lèxica de major transparència semàntica; per ex., el llatí cratĭcula, dim. de cratis ‘reixa, engraellat’, per desaparició d’aquest, es va incorporar a la família de gradus ‘grada, graó’ i va donar gradĭcula.

metafonia

Inflexió del timbre d’una vocal per influència del d’un altre so no contigu; per ex., el pas de sèpia a sípia.

metàfora

Fenomen semàntic pel qual s’empra un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella; per ex., el peu d’una muntanya.

metafòric –a

Relatiu a la metàfora.

metàtesi

Canvi de lloc d’un so dins un mot; per ex., radere per darrere.

metatètic –a

Relatiu a la metàtesi.

metatitzar

Causar metàtesi.

metonímia

Fenomen semàntic consistent a designar una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una relació no de similitud sinó de contigüitat; per ex., llança per ‘soldat armat amb llança’.

metonímic –a

Relatiu a la metonímia.

microestructura

Conjunt de textos o articles que segueixen les entrades d’un diccionari; s’oposa a macroestructura.

 milanès

Dialecte septentrional d’Itàlia.

mimologia

Substitució d’una onomatopeia per una expressió lingüística, amb elements del sistema lèxic; per ex., nopuc en comptes de cucuc.

mitjà –ana

Vocal mitjana, la que té un grau d’obertura intermedi, entre la vocal tancada i la vocal oberta; per ex., la [e] i la [o] del rossellonès.

monoftongació

Acció de monoftongar.

monoftongar

Reduir un diftong o triftong a una sola vocal; per ex., fet, d’un anterior feit.

monònim –a

Mapa monònim, el que es basa en les variants d’un mateix tipus lèxic; per ex., v[ε]ure, v[ə]ure, v[o]ure, etc. (< llat. videre).

monosíl·lab

D’una sola síl·laba; per ex., pa. Sin.monosil·làbic –a.

monosil·làbic –a

Monosíl·lab.

morfema

Unitat lingüística significativa que no es pot descompondre en unitats significatives menors; pot ser derivatiu (-et de conillet) o flexiu (-a del vulgar iguala).

mossàrab

Conjunt de dialectes romànics que es parlaven a al-Àndalus convivint amb l’àrab. Sin.: romandalusí.

mot

Unitat significativa dotada d’una certa autonomia funcional dintre d’una frase; per ex., farina i rosegaaltars són mots.

motivació

Relació transparent establerta entre el significant i el significat; per ex., rusc ‘casa d’abelles’ es relaciona amb un mot cèltic *rusca ‘escorça’ perquè els ruscos es feien amb l’escorça de certs arbres.

motivacional

Relatiu a la motivació.

murcià

Varietat de castellà parlat a Múrcia, amb elements del català, l’aragonès i l’andalús.

nasal

Consonant nasal, articulació la ressonància de la qual es produeix en les fosses nasals; per ex., la m i la n.

neologisme

Unitat lèxica nova, de forma o de sentit, de creació interna o manllevada a una altra llengua; per ex., pírcing, comunicador.

neutralització

1. Desaparició del valor pertinent d’una oposició fonològica; per ex., e tancada i e oberta tòniques del rossellonès han sofert la neutralització en /e/, sense que es distingeixi Déu, nom de la divinitat, del cardinal deu.

2. Canvi d’una vocal en neutra; per ex., pedr[a] > pedr[ə].

neutre –a

Vocal neutra, la central mitjana, ni anterior ni posterior, poc tensa, no labialitzada que correspon a l’articulació de la a i la e àtones del cat. oriental i a certes e tòniques d’una part del balear; per ex., pare, casa; mall. c[ə]ba.

nomenclatura

Conjunt d’entrades d’un diccionari.

normand

Dialecte gal·loromànic de la langue d’oïl parlat al nord-oest de França.

normatiu

Relatiu a l’ús considerat correcte d’una llengua; per ex., l’ús de vosaltres és normatiu, enfront de valtros que no ho és.

normativa

Conjunt de normes dictades per una autoritat reconeguda que fixen l’ús apropiat i correcte d’una llengua.

nuorès

Dialecte sard parlat al centre de Sardenya.

obert –a

Vocal oberta, la que s’articula amb una posició baixa de la llengua; per ex., /ɔ/, /ε/.

occità

Llengua romànica parlada a Occitània.

occitanisme

Element lingüístic procedent de l’occità; per ex., feda ‘ovella’.

oclusiu –iva

Consonant oclusiva, la que es produeix mitjançant un contacte estret entre els òrgans articulatoris que va seguit d’una obertura sobtada; per ex., p, t, k.

ocurrència

Aparició d’un element lingüístic en un enunciat o un text.

onomasiologia

Branca de la dialectologia que estudia els significants que corresponen a un significat determinat; per ex., fel sobreeixit, fel sofregida, aliacrà, icterícia, jonissa corresponen al significat ‘fel sobreeixit’.

onomasiològic –a

Relatiu a l’onomasiologia.

onomàstica

Branca de la lingüística que estudia els noms de lloc (toponímia) i els noms de persona (antroponímia).

onomatopeia

Creació de mots a partir de la imitació d’un so; per ex., cucut.

onomatopeic –a

Relatiu a l’onomatopeia.

oposició

Relació distintiva entre dues o més unitats d’un sistema lingüístic; per ex., la /o/ de sou, del verb ser, s’oposa a la /ɔ/ de sou ‘remuneració’.

ornitònim

Nom d’ocell; per ex., esparver (Accipiter nisus).

ortoèpia

Branca de la gramàtica normativa que estableix la forma correcta d’expressió, especialment en la llengua parlada.

ortoèpic

Relatiu o pertanyent a l’ortoèpia.

oxíton –a

Que té l’accent en la darrera síl·laba; per ex., cançó i molí són mots oxítons.

palatal

Consonant palatal, la que s’articula entre la llengua i el paladar dur; per ex., ll, i.

palatalització

Transformació en palatal d’un so que abans no ho era; per ex., *caisa (< capsa) que passa a caixa.

palatalitzar

Un so, esdevenir palatal.

paragoge

Addició d’un element al final d’un mot; per ex., dure ‘dur’ en ross.

parònim

Mot que presenta una similitud formal amb un altre; per ex., pare i parra.

paronímia

Ús de mots de similitud formal.

paroxíton

Que té l’accent en la penúltima síl·laba; per ex., càndid.

patrimonial

Mot patrimonialhereditari o tradicional, que s’ha sotmès a les lleis d’evolució de la llengua; oposat a mot culte; per ex., cadira, oposat a càtedra.

perífrasi

Frase usada com a equivalent d’un mot; per ex., anar de tomballons ‘tombassejar’.

perifràstic –a

Relatiu a la perífrasi.

pla –ana

Paroxíton.

plurale tantum

Aplicat a mots que només s’usen en pl.; per ex., beceroles ‘primers rudiments d’una ciència, d’un art’.

polimorfisme

Coexistència en un parlant de dues o més formes per a expressar un mateix concepte sense que l’elecció d’una o l’altra vingui determinada pel context articulatori o la recerca d’expressivitat; per ex., l’ús indistint de aigua/aiga o de lo/el per un mateix parlant.

polisíl·lab

De més d’una síl·laba; per ex., llibreter. Sin.polisil·làbic –a.

polisil·làbic –a

Polisíl·lab.

popular

Mot popular, el que ha estat sotmès, des del seu origen, a les lleis d’evolució fonètica pròpies d’una llengua; s’oposa a cultisme o mot culte.

portuguesisme

Mot o tret procedent del portuguès; per ex., matxo ‘mul’.

posttònic –a

Que ocupa una posició posterior a la de la síl·laba tònica; per ex., la i del llatí calidus.

postverbal

Veg. deverbal.

prefix

Afix que s’afegeix al principi d’un mot o radical per a formar un altre mot; per ex., anti– és el prefix de antisistema.

prefixació

Procés de formació de mots mitjançant l’addició de prefixos.

preromà –ana

Dit d’un element lingüístic propi d’una llengua anterior a la romanització; per ex., artiga.

pretònic –a

Que precedeix la síl·laba accentuada; per ex., la e de alenar.

primitiu

Mot primitiu, mot simple del radical del qual es formen altres mots per derivació o composició; per ex., cançó és el mot primitiu de cançoneta.

proclític

Clític que precedeix immediatament el mot al qual s’ajunta; per ex., per en el sintagma per ella.

proparoxíton

Que té l’accent en l’antepenúltima síl·laba; per ex., botànica.

pròtasi

Primera oració d’una oració composta el sentit de la qual resta incomplet i pendent de ser completat per la segona oració o apòdosi; per ex., Quan tornis, anirem a pescar.

pròtesi

Addició d’un so al començament d’un mot; per ex., escola, del llat. schola.

protètic –a

Relatiu a la pròtesi.

protobasc

Estat primitiu del basc.

punt d’articulació

Zona on es produeix un contacte o constricció entre un òrgan actiu i un altre òrgan actiu o passiu per tal de produir un so; segons el punt d’articulació, les consonants poden ser bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, etc.

puntual

Mapa puntual, el que porta a cada localitat la resposta (o respostes) a un enunciat del qüestionari d’un atles lingüístic.

qualitat

Conjunt de trets distintius que conformen el timbre d’un so.

quantitat

Durada d’un so o d’una síl·laba; veg. breu i llarg.

queada

Adaptació de la [χ] castellana com a [k], especialment entre parlars monolingües; per ex., cast. majo → cat. maco.

radical

Morfema que resta d’un mot despullat de tots els afixos; per ex., llibr– és el radical de llibret.

reduplicació

Fenomen de repetició d’un o diversos sons d’un mot o del mateix mot, sovint amb una finalitat expressiva; per ex., daixo-daixo ‘xino-xano’.

relaxat –ada

Articulat amb escassa tensió muscular; per ex., la i de càndida.

rendiment funcional

Capacitat que té una oposició fonològica de distingir més o menys parells mínims; per ex., l’oposició /ə/-/ε/ tònics en mallorquí té un baix rendiment funcional perquè el nombre de parells, l’homonímia dels quals s’evita usant un o altre fonema, és escàs (per ex., s[ə]t ‘ganes de beure’/s[ε]t ‘set’ i cinc casos més); per contra, l’oposició /ə/-/e/ tònics ofereix un rendiment funcional més alt.

repercussió

Veg. dilació.

retoromànic

Llengua romànica parlada a la Suïssa oriental i al nord d’Itàlia.

rizoàton –a

Que té el radical verbal inaccentuat; per ex., cantava.

rizotònic –a

Que té el radical verbal accentuat; per ex., parlo.

romandalusí

Mossàrab.

romània

Conjunt de terres on són parlades llengües derivades del llatí.

romànic –a

Relatiu a les llengües derivades del llatí.

rotacisme

Transformació d’una consonant en consonant vibrant o bategant; per ex., alg. rora (< roda).

ròtic –a

Que s’articula amb un o diversos contactes o constriccions ràpides i breus entre dos òrgans articulatoris, generalment entre la punta de la llengua i els alvèols; per ex., la [ɾ] de pare.

sard

Llengua romànica parlada a Sardenya.

sardisme

Element lingüístic procedent del sard; per ex., molendo, pron. [muɾˈendu], ‘ase’ és un sardisme de l’alguerès.

sasserès

Dialecte de tipus cors parlat al nord de Sardenya.

savi

Mot savi; veg. cultisme.

sema

Unitat mínima de significació; per ex., en la definició de taula, amb peus o petges n’és un sema.

semantema

Unitat significativa que expressa una idea que pot ser compartida per altres llengües o per dialectes d’una mateixa llengua; per ex., ‘donar voltes sobre una superfície’ és el semantema de bolcar-se, se voludar i bornejar en català.

semàntic –a

Que fa referència al significat de les paraules.

semasiologia

Branca de la dialectologia que estudia els significats que corresponen a un significant; per ex., vianda significa, segons els diversos parlars, ‘carn’, ‘verdura’, ‘verdura cuinada’, ‘escudella barrejada’, ‘pasta de sopa’, ‘amanida’, ‘menjar per a anar al camp’, etc. (veg. ALDC, II, 386. La vianda).

semasiològic –a

Relatiu a la semasiologia.

semicultisme

Mot que presenta un aspecte més evolucionat que un cultisme i menys que un mot popular; per ex., segle (< saec’lu que en evolució popular hauria donat *sell); veg. cultisme.

semivocal

Element palatal o velar molt tancat que forma diftong amb la vocal precedent nucli de síl·laba; per ex., la i de caire o la u de moure.

sensibilització

Acció de sensibilitzar.

sensibilitzar

Fer sensible; per ex., la –t de part.

sibilant

Consonant sibilant, la de tipus fricatiu o africat acompanyada d’una mena de brunzit; per ex., [s], [ʃ] i [ʒ].

sicilià

Dialecte del grup centromeridional d’Itàlia parlat a Sicília.

sigmatisme

Transformació d’una consonant dental o interdental en una consonant fricativa alveolar sorda [s]; per ex., el cast. an[θ]uelo adaptat en ansuelo.

significant

Imatge acústica d’un mot; per ex., la seqüència fònica de pop constitueix el seu significant, enfront de ‘cefalòpode de vuit braços que expulsa núvols de tinta com a defensa’, que és el seu concepte o significat.

significat

Veg. significant.

sil·labació

Estructura sil·làbica.

sincopar

Reduir a síncope.

síncope

Caiguda d’un o més sons a l’interior d’un mot; per ex., carbassa per carabassa.

sincretisme

Neutralització de dues o més formes d’un paradigma de manera que una d’elles assumeix diverses funcions; per ex., cantem pot tenir el valor de primera persona del plural del present d’indicatiu o del subjuntiu del verb cantar.

sincronia

Punt de vista sincrònic.

sincrònic –a

Que considera els fets lingüístics en un moment determinat del temps sense tenir en compte la seva evolució.

sinècdoque

Assignació a un mot d’un contingut més extens o més restringit que el seu contingut ordinari (la part pel tot o el tot per la part); per ex., vela per ‘veler’.

sinònim

Unitat lèxica el significat de la qual coincideix amb el d’una altra; per ex., usar i utilitzar.

sintagma

Conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat; per ex., els carrers de Barcelona.

sintagmàtic –a

Relatiu o pertanyent a un sintagma.

sintètic –a

Mapa sintètic, el que presenta les àrees dels fenòmens lingüístics.

so

Emissió fònica susceptible de ser interpretada fonològicament; per ex., la [k] de cor.

sonant

So que es realitza sense constricció o amb una lleu constricció de l’aire espirat; [m], [n], [r], [ɾ], [l], [ʎ] són sonants.

sonor –a

Que s’articula amb vibració de les cordes vocals; per ex., les vocals, les consonants b, d, g.

sonorització

Acció per la qual un so esdevé sonor; per ex., les ànimes, pron. le[z] ànimes.

sord –a

Que s’articula sense vibració de les cordes vocals; per ex., s, f, p, t.

sorotàptic

Llengua indoeuropea dels sorotaptes que, procedents de l’Europa central, van envair la península Ibèrica cap a l’any 1000 aC.

subdialecte

Varietat adoptada per un dialecte en una àrea determinada, les isoglosses del qual són escasses en nombre o importància per a constituir un dialecte; per ex., el pallarès és un subdialecte del català nord-occidental.

substantivació

Acció de substantivar.

substantivar

Convertir en substantiu un mot d’una altra classe; per ex., terminal ‘estació terminal’.

substrat

Llengua anterior a una altra per la qual ha estat substituïda a conseqüència d’una conquesta o colonització i que n’ha rebut algun tret lingüístic; per ex., l’iber respecte del llatí.

sufix

Afix que s’afegeix a un radical o un mot per a formar un altre mot; per ex., –aire és el sufix de xerraire.

sufixació

Procés de formació de mots mitjançant l’addició de sufixos.

superstrat

Llengua que s’ha introduït temporalment dins l’àrea d’una altra i de la qual ha rebut alguns trets, sense arribar a substituir-la; per ex., el franc, dialecte germànic, respecte del francès.

tabú

Fenomen d’interdicció d’un mot, sovint per raons supersticioses o religioses, que provoca la seva substitució o modificació; per ex., fúmer per fotre.

tancat –ada

Vocal tancada, la que s’articula amb molta elevació de la llengua cap a la regió palatal o velar; per ex., /i/, /u/.

temàtic –a

Vocal temàtica, la que s’afegeix al radical d’un verb i determina el paradigma flexiu al qual pertany; per ex., la a tònica de saltava o la i de sortiren.

timbre

Tret fonètic que caracteritza la qualitat de les emissions fonemàtiques.

tònic –a

Accentuat; per ex., la [i] de cosí.

topònim

Nom de lloc; per ex., Montserrat, Sueca, Menorca.

toponímia

Branca de l’onomàstica que estudia els noms de lloc.

tradicional

Mot tradicional; veg. patrimonial.

travat –ada

Síl·laba travada, la que acaba amb consonant; per ex., cur del mot curta.

triftong

Grup fònic format per una semiconsonant, una vocal i una semivocal; per ex., guaita.

truncació

Veg. truncament.

truncament

Reducció d’un mot; per ex., tele per televisió.

ultracorrecció

Substitució d’una forma correcta de la llengua per una d’incorrecta que el parlant considera correcta; per ex., *atzagallada en lloc de atzagaiada.

unitat fraseològica

Veg. fraseologisme.

unitat lèxica

Veg. mot.

valencianisme

Element propi del dialecte valencià introduït en un altre dialecte del català o en una altra llengua; per ex., atzucac és un valencianisme introduït en l’estàndard català.

való

Dialecte de la langue d’oïl parlat a Bèlgica.

variable

Unitat lingüística que presenta diferents realitzacions; veg. variant.

variant

Realització en l’ús d’una variable; per ex., la variable gàbia presenta les variants [gˈaβiə], [gˈabbia], [gˈabi], etc.

velar

Articulat amb acostament del postdors de la llengua al vel del paladar; per ex., o, u, k, g.

velarització

Conversió d’un fonema en velar; per ex., la n de quan cau [kwaŋ kˈaw].

vibrant o vibrant múltiple

Que s’articula amb una successió de contactes molt ràpids i breus entre l’àpex de la llengua i la regió alveolar; per ex., la rr de parra; veg. bategant.

vibril·lació

Efecte acústic produït per la vibració o brunzit que acompanya certes consonants.

vibril·lant

Que produeix o és objecte de vibril·lació; per ex., la [ʒ].

vocalisme

Sistema organitzat de les vocals d’una llengua o d’un dialecte; per ex., el vocalisme català.

vocalització

Acció de vocalitzar.

vocalitzar

Convertir en vocàlic un so no vocàlic; per ex., la u de Jaume provinent de la c de Jacme.

vulgarisme

Mot o tret propi de parlants d’escassa cultura; per ex., iguala usat com a femení de igual.

wau

Fonema /u/ que funciona com a semivocal o semiconsonant, que es representa amb el símbol fonètic w; per ex., la u de causa o de quatre.

zero

Grau, desinència o morfema zero, absència d’un determinat tret dins un sistema els elements del qual es defineixen per la presència o absència d’aquest tret; per ex., en balear la primera persona del present d’indicatiu de cantar, (jo) cant, presenta la desinència zero.

Advertiment
Per a la correcta visualització dels mapes en format PDF cal que tingueu instal·lat el programa Adobe Acrobat Reader