Qüestionari

Entre 1957 i 1958 A. M. Badia i Margarit i J. Veny elaboraren un qüestionari amb criteris semblants als dels atles anteriorment publicats; és a dir, centrat en aspectes generals de la llengua, amb especial atenció al lèxic rural. El qüestionari consta de dues parts: una primera, introductòria, i una segona, estrictament lingüística. La part introductòria és una fitxa tècnica de l’enquesta i comprèn les preguntes referents: 1) als investigadors; 2) als informants; 3) a algunes  dades sobre la localitat. La part específicament lingüística comprèn quatre seccions: 1) lèxic; 2) morfologia; 3) sintaxi; 4) fonosintaxi. D’acord amb les previsions inicials, la majoria de les respostes de la part introductòria s’havien d’anotar en ortografia convencional i les respostes de la part específica, en transcripció fonètica.

De les quatre seccions específicament lingüístiques del qüestionari, la del lèxic és la més extensa; té disset capítols classificats per camps semàntics i se centra especialment en el vocabulari rural i en la vida patrimonial de la primera meitat del segle XX. En alguns casos, determinades associacions semàntiques han servit per a incloure-hi formes lèxiques aparentment externes al camp conceptual d’un capítol concret; per ex., a continuació de les plomes de l’aviram s’ha introduït la ploma d’escriure. En general, els enunciats del qüestionari estan pensats per a ser preguntats seguint una direcció onomasiològica; és a dir, van del significat al significant; per ex., es pregunta a l’informador “Com en dieu dels dos solcs que deixa a terra el pas d’un carro?” per tal d’obtenir els noms rodera, carrilada, ginya, etc. Tanmateix, alguna pregunta va del significant al significat; per ex., es demana “Què és la vianda?” per tal d’obtenir respostes com ‘carn’, ‘verdura’, ‘pastes de sopa’, ‘menjar que el pagès s’emporta al camp’, etc.

La morfologia comprèn una relació d’entrades, que no s’ha volgut exhaustiva, amb dos tipus de preguntes: unes són per a determinar l’existència de variació dialectal en gènere o en nombre d’alguns mots; unes altres tenen com a finalitat obtenir les formes flexionals d’alguns adjectius, pronoms, determinants i verbs.

El capítol de sintaxi és molt breu i, per a obtenir algunes de les respostes, es va recórrer a la traducció. Té algunes frases fetes i algunes qüestions relacionades amb la pronominalització, la concordança del participi, la correlació de temps verbals i les formes perifràstiques.

L’apartat de fonosintaxi estudia les modificacions fòniques causades per la combinació sintagmàtica dels mots, que provoca fenòmens com assimilacions, sonoritzacions, ensordiments, africacions, pèrdues de sons, etc.

Aquest qüestionari de treball es va editar en forma de llibre per a l’ús intern l’any 1965; consta de 97 pàgines, cada una amb una contrapàgina en blanc, destinada a escriure-hi comentaris i respostes complementàries i a fer-hi dibuixos. Cada pàgina conté aproximadament vint-i-tres entrades, seguides d’un espai en blanc on es transcriu la resposta corresponent. L’inventari dóna un total de 2.016 preguntes; tanmateix, a vegades, una única entrada inclou més d’una pregunta; per ex., les formes de flexió de l’adjectiu boig o del verb cantar. A causa d’aquesta complexitat, a l’hora d’iniciar la constitució d’una base de dades informatitzada, va caldre reestructurar aquest primer qüestionari; les 2.016 entrades es van reconvertir en els 2.452 enunciats d’un nou formulari que ha servit per a introduir les dades a l’ordinador.[1]

Per tal que tots els enquestadors preguntessin el mateix concepte, A. M. Badia i Margarit i J. Veny van elaborar un qüestionari explicat, un qüestionari mestre; era una mena de guia de l’enquestador que, a més dels enunciats, contenia:

1) la traducció al castellà, francès i italià dels mots menys familiars, tenint en compte que es feien enquestes en territori políticament espanyol, francès (Rosselló) i italià (l’Alguer); per ex.: pigues = fr. taches de rousseur, clivella = fr. lézarde; melsa = cast. bazo;

2) definicions impressionistes, descripció d’algunes característiques sobresortints del referent i algunes altres indicacions que facilitaven la manera de fer la pregunta; per ex.: mestall “mescla de blat i sègol”; sègol “cereal alt; fa el pa negre i massís”;

3) algunes observacions lingüístiques que l’investigador havia de tenir en compte a l’hora de formular una pregunta determinada; per ex.: taüt “atenció al gènere”;

4) dibuixos i fotografies d’estris de cuina, eines del camp, jous, bressols, trills, carros, picaportes, etc., que podien facilitar la identificació del referent o la denominació de les parts d’un objecte;

5) algunes equivalències dialectals; per ex.: cassola, mallorquí greixonera; fadristern, nord-occidental cabaler; xarranca, valencià sambori, etc.

Cada equip tenia un joc d’aquest qüestionari mestre, amb l’ajut del qual es formulaven les preguntes. A tal fi, es recorria generalment al mètode indirecte, basat en:

1) una descripció simple; per ex.: “Com en dieu d’un forat fondo que es fa a la terra per a cercar aigua? —Un pou;

2) algun tret destacat del referent, per ex.: “Un ocell blanc i negre, cridaire, que sol amagar les coses lluents. —Una garsa;

3) el procediment díctic, per ex.: “Com se’n diu d’aquesta obertura [assenyalant-la]? —Una finestra;

4) la imitació gestual d’activitats o de situacions; per ex.: roncar, esternudar, xiular, arronsar les espatlles, planxar, etc.;

5) dibuixos i fotografies en el cas de mots com, per ex.: carro, jou, golfo, guarniments del cavall, dalla, etc.;

6) mostres de cereals i lleguminoses, per ex.: blat, civada, veça, etc., que els investigadors portaven en receptacles, o branquetes dels vegetals que creixen pels encontorns de cada localitat, per ex.: romaní, ginebre, etc., i que s’havien recollit prèviament a l’enquesta.

Ocasionalment, davant la manca de resposta de l’entrevistat, es recorria a la deformació intencionada del significant esperat per tal de desvetllar-li la memòria i aconseguir la forma pròpia. Només en cas extrem, es recorria a la traducció de la llengua oficial —castellà, francès o italià, segons l’adscripció política de la població estudiada—, controlant sempre la possibilitat de calc.

Les enquestes preliminars de prova que es van fer a Sant Boi de Llobregat i a Cervera van servir per a precisar el qüestionari i per a acabar de definir els procediments de formulació de les preguntes i d’enregistrament de les respostes. Les enquestes pròpiament dites van començar el 1964 i pràcticament van concloure el 1978, però el gruix més substanciós va realitzar-se entre els anys 1967 i 1976; només unes poques enquestes es van fer amb posterioritat a l’any 1978.  En algunes ocasions, les dificultats tècniques o les disponibilitats dels investigadors van condicionar la realització d’alguna enquesta en dues fases, i molt ocasionalment en tres. En els darrers anys, quan ja s’estava treballant en la formació de la base de dades informatitzada, ha calgut fer petites enquestes complementàries en algunes poblacions, per tal de completar qüestions puntuals o d’aclarir petits dubtes.