Orígens i desenvolupament

La situació dels atles lingüístics a l’àrea catalana al voltant dels anys cinquanta reclamava un nou atles. L’Atlas Lingüístic de Catalunya (ALC),[1] d’Antoni Griera, que publicava els mapes per ordre alfabètic, s’havia interromput a fregar (la roba), la resta de materials havia desaparegut arran del trasbals de la guerra civil i no hi havia perspectives de recuperar-los i, per tant, de continuar-ne la publicació. L’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI),[2] dirigit per Tomás Navarro Tomás, que comprenia l’estudi de les tres llengües romàniques peninsulars —gallegoportuguès, castellà, català—, tenia enquestes pendents de completar —el volum I va aparèixer el 1962. L’Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales (ALPO),[3] de Henri Guiter, limitava l’exploració al rossellonès i a una faixa circumdant de parlars llenguadocians i catalans mitjançant un qüestionari reduït de 565 preguntes —l’obra es va publicar el 1966. És en aquest context que l’any 1952 Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón (1952 i 1953 [1955]) donaven a conèixer al món científic el projecte de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC).[4]

Aviat Joan Veny, l’any 1954, i poc després Manuel Companys es van integrar a l’equip. J. Veny i A. M. Badia van preparar un qüestionari que, en una primera redacció, van posar a prova, acompanyats de G. Colón i M. Companys, en dues exploracions preparatòries que van fer l’any 1957 a Sant Boi de Llobregat i l’any 1958 a Cervera. Finalment A. M. Badia i J. Veny van quedar com a responsables de l’empresa. Els dos encetaven l’arreplega de materials amb una enquesta feta a Sant Pere de Ribes l’any 1964. En aquesta etapa es va comptar amb un ajut del Fomento de Investigación Universitaria, concedit pel Ministeri d’Educació espanyol, amb una subvenció del Consejo Superior de Investigaciones Científicas  i amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona.

Davant la magnitud de l’empresa, els directors van decidir incorporar a l’equip, des de 1965, joves professors i estudiants avançats que havien mostrat interès i aptitud per a la recerca dialectal. Atès que M. Companys havia transmès a l’equip l’entusiasme pel mètode directe de gravació magnetofònica, la pluralitat d’enquestadors deixava de constituir un problema; amb aquest mètode la transcripció es podia fer a partir de cintes enregistrades i en equip o, almenys, podia ser objecte de control i de revisió posteriors. D’aquesta manera es van incorporar a l’empresa Joan Martí i Castell, Lídia Pons i Griera i Joaquim Rafel i Fontanals —entre d’altres investigadors d’intervenció més esporàdica—; juntament amb J. Veny, aquests estudiosos van encapçalar equips de dos enquestadors, que es van distribuir el territori i van realitzar la major part de les enquestes entre els anys 1964 i 1978.

Va seguir després una llarga pausa motivada per factors diversos que afectaven els membres de l’equip: responsabilitats de gestió acadèmica, dedicació a la docència, atracció cap a camps de recerca diferents, altres treballs d’investigació, penúria dels ajuts econòmics, etc. El 1987 es reprenen els treballs, començant per la transcripció de les cintes gravades, gràcies a un ajut de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya. El 1989, arran de la reestructuració de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la Secció Filològica incorpora l’Atles Lingüístic del Domini Català als seus programes de recerca. Aquest fet garantia el finançament de l’obra i la seva continuïtat. Davant la necessitat de procedir a un tractament informàtic dels materials, J. Rafel, Josep M. Solanellas, director aleshores del Centre d’Estudis i Desenvolupament Informàtic (CEDI) de l’IEC, i J. Veny visiten el Centre de Dialectologie de la Universitat Stendhal de Grenoble, on s’entrevisten amb els professors Gaston Tuaillon i Michel Contini, directors de l’Atlas Linguistique Roman (ALiR)[5] i col·laboradors de l’Atlas Linguarum Europae (ALE),[6] per tal de conèixer els mètodes informàtics utilitzats en aquestes obres. També s’analitza la metodologia del segon volum de l’Atlas Linguistique de l’Alsace.[7]

Sota les directrius de J. Rafel, enriquit d’experiència en l’aplicació de la informàtica a la lingüística a través de la direcció del Corpus Textual Informatitzat de la Llegua Catalana, i amb l’assessorament de J. M. Solanellas, es pren la decisió de crear amb els resultats de les enquestes una base de dades informatitzada. Olga Miralles va confeccionar uns primers programes amb la fitxa tècnica de cada enquesta; però ha estat especialment Cristina Busto, analista del CEDI, la persona encarregada de dissenyar i elaborar el conjunt de programes informàtics específics amb què s’ha tractat el ric aplec dialectològic. Des de l’any 1990, Núria Jolis ha estat la lingüista encarregada de preparar, homogeneïtzar i revisar els materials que havien de formar la base de dades, d’entrar-los a l’ordinador i de fer-hi les correccions, amb l’ajuda, des del 2005, de la també lingüista Montserrat Roma.

Una gestió del president de l’IEC, Emili Giralt, prop de la Fundació Catalana de Gas va fer possible una subvenció d’aquesta entitat entre els anys 1994 i 2000, completada poc després amb un altre ajut de la Unió Europea entre 1995 i 1998. Aquestes subvencions van ajudar a activar els treballs de preparació i d’introducció de les dades a l’ordinador i també van contribuir a la publicació l’any 1998 d’un primer volum amb etnotextos del català oriental.

A finals de 1999, amb l’assessorament de Josep M. Rabella i Vives, s’inicia la fase cartogràfica. Pedro Monzo, cartògraf, s’encarrega de la planificació dels mapes.

A finals del 2010 s’inicien els treballs de posar a Internet els materials del projecte. Aquesta actuació preveu la preparació d’un portal amb totes les publicacions i la creació d’un aplicatiu que permeti l’accés a la base de dades.

---