Terminologia lingüística del PALDC
La informació relativa als dialectes catalans es troba en l’apartat Classificació dialectal dins Mapes introductoris.
absorció
Incorporació d’un so vocàlic o semivocàlic en un so consonàntic veí; per ex., absorció de la g de agulla en el val. aülla.
accent
Element articulatori que es distingeix per la seva intensitat en un mot o grup de mots.
accent principal
Accent fonètic preeminent d’una de les síl·labes respecte de les altres en una seqüència fònica; per ex., canç[ˈu] ‘cançó’.
accent secundari
Accent fonètic de grau menor al principal; per ex. [wˌi matˈeʃa] ‘avui mateix’.
acusatiu
Cas gramatical del llatí que assenyala la funció de complement directe; la major part de mots del català procedeixen de l’acusatiu del llatí; per ex., tabulam és l’origen del cat. taula.
adstrat
Llengua en situació de veïnatge respecte d’una altra; per ex., l’occità o l’aragonès respecte del català.
afèresi
Fenomen fonètic que consisteix en la pèrdua d’un o més fonemes a principi de paraula; per ex., nar en comptes de anar.
aferètic –a
Que ha sofert afèresi.
afix
Morfema que s’afegeix a un radical o a un mot per a formar un altre mot o per a indicar els accidents gramaticals; veg. prefix, infix i sufix.
africació
Articulació d’un so amb oclusió dels òrgans articulatoris seguida de la suavitat d’una fricativa; veg. africat –ada.
africat –ada
Consonant africada, la que és pronunciada amb africació; per ex., la [dʒ] de viatge.
aglutinació
Fenomen pel qual dos o més mots que es troben sovint en contacte s’uneixen per a formar-ne un de nou; per ex., dematí ‘matí’ (< de matí).
agut –uda
Oxíton.
al·loglot –a
Pertanyent a una llengua diferent de la del propi país; per ex., respaldo ‘respatller’ és un mot al·loglot del català.
alternança
Relació existent entre formes variants d’una mateixa unitat lingüística; per ex., l’alternança res/re en cat. central.
alveolar
Que s’articula amb la punta de la llengua sobre la cara interna dels alvèols; per ex., la s i la n.
ampelònim
Nom de cep i de raïm; per ex., macabeu.
anàfora
Procediment sintàctic per mitjà del qual un element és interpretat per relació amb un altre que precedeix en el discurs; per ex., en la frase “Va escriure una novel·la i un poema; aquest era excel·lent; aquella, molt fluixa”, aquest i aquella són fenòmens d’anàfora.
anafòric –a
Relatiu a l’anàfora.
analogia
Fenomen que acosta una forma a una altra considerada com a model inductor; per ex., pilar [pilˈa] fa pilans en alguns parlars per analogia amb el plural de mots com mà/mans, germà/germans, etc.
analògic –a
Propi de l’analogia.
anaptíctic –a
Propi de l’anaptixi.
anaptixi
Epèntesi d’una vocal, especialment entre una consonant i una líquida o entre una líquida i una consonant; per ex., *mugueró per mugró; *carabó per carbó.
andalús
Varietat que adopta el castellà a Andalusia.
andalusí
Relatiu o pertanyent a al-Àndalus.
antífrasi
Ús d’un mot per dir el contrari del que significa, generalment a través de la ironia; per ex., Quina perla!, dit negativament d’algú.
antifràstic –a
Relatiu o pertanyent a l’antífrasi.
antihiàtic –a
Que és inserit entre dues vocals per tal de trencar el hiat; per ex., diarreia en comptes de diarrea; veg. hiat.
antònim
Unitat lèxica que té un significat oposat a una altra; per ex., dreta (oposat a esquerra).
antropònim
Nom de persona; per ex., Andreu, Homs.
antroponímia
Branca de l’onomàstica que estudia els noms de persona.
apel·latiu
Nom comú; per ex., taula, ploma.
apicoalveolar
Que s’articula aplicant la punta de la llengua en la cara posterior interna dels alvèols; per ex., la s catalana.
apitxament
Acció o efecte d’apitxar.
apitxar
Ensordir una consonant sibilant sonora.
apitxat –ada
S’aplica a fonemes sonors que s’han ensordit; per ex., la palatal de fetge, pron. fe[tʃ]e. Apitxat és també sinònim de valencià central.
apòcope
Caiguda d’un o més sons al final d’una paraula; per ex., fra per frare (Fra Martí).
apòdosi
Segona oració d’una oració composta que completa el sentit de la pròtasi; veg. pròtasi.
aproximant
Consonant aproximant, la que es caracteritza, en la seva articulació, per una constricció dels òrgans articulatoris menor que en les fricatives, sense turbulència de l’aire expirat; per ex., la b i la g de roba i espiga respectivament.
àrab
Llengua semítica dels àrabs.
arabisme
Mot procedent de l’àrab; per ex., carxofa.
aragonès
Conjunt de parlars romànics d’Aragó i gran part del sud de Navarra.
aragonesisme
Mot procedent de l’aragonès; per ex., gemecar ‘gemegar’ és un aragonesisme en valencià.
aranès
Varietat del gascó parlat a la Vall d’Aran.
arcaisme
Mot, unitat fraseològica caiguts en desús; per ex., tolre ‘llevar, treure’.
àrea
Espai limitat per una o més isoglosses; per ex., l’àrea de la iodització.
àrea de transició
Àrea entre dues llengües contigües on les isoglosses no se superposen sinó que presenten un traçat diferent; per ex., de Tamarit cap al nord es forma una àrea de transició entre l’aragonès i el català.
àrea isolada
Àrea que ocupa una zona muntanyosa, una illa o espais d’accés difícil o poc freqüentats; per ex., Mallorca, el Pallars.
àrea lateral
Àrea que s’estén pels extrems d’un domini lingüístic; per ex., el Rosselló o el valencià meridional.
areologia
Distribució i/o estudi de les àrees lingüístiques d’un territori.
arrel
Constituent d’un mot que forneix el significat lèxic bàsic i que s’obté eliminant-ne els afixos i les desinències; per ex., toc– en el mot pertocar.
arrizotònic –a
Que no té el radical verbal accentuat; per ex., parlava.
articulació
Procés de producció dels sons; moviment dels òrgans que els produeixen.
ascens vocàlic
Pèrdua d’obertura d’una vocal; per ex., en el canvi de esgarra a esguerra.
asil·làbic
Que no pot constituir síl·laba i que s’ha d’unir a un altre o altres fonemes per a constituir síl·laba; per ex., la u de caure.
assimilació
Fenomen pel qual un so acosta el seu punt i/o manera d’articulació a un so veí o pròxim; per ex., r[o]nyons per r[e]nyons.
assimilat –ada
Que ha estat objecte d’assimilació.
asturià
Llengua romànica parlada al Principat d’Astúries, a la part occidental de Cantàbria, al nord de Lleó i en algunes localitats del districte portuguès de Bragança.
àton –a
Mancat d’accent; per ex., la [a] de calor.
atracció paronímica
Fenomen d’acostament d’un mot a un parònim amb el qual no té parentiu genètic; veg. homonimització.
augmentatiu
Que afegeix una idea de grandària, d’intensitat, i a voltes pejorativa, a la idea expressada pel mot primitiu; es diu també del sufix; per ex., animalot.
basc
Èuscar.
bategant
Consonant bategant, la que s’articula amb un contacte ràpid entre l’àpex de la llengua i la regió alveolar; per ex., la r de pare.
betacisme
Pronunciació de la /v/ com a /b/; per ex., vaca pronunciat [b]aca per un barceloní.
bilabial
Consonant bilabial, la que s’articula amb els dos llavis; per ex., p, b i m.
breu
Vocal breu, la que presenta una durada menor que una altra vocal; en llatí el tret de durada és distintiu; s’oposa a vocal llarga.
calc
En semàntica, reproducció, amb recursos propis d’una llengua, de la significació d’un mot estranger; per ex., pols ‘prova de força, torcebraç’ és un calc del cast. pulso.
campidanès
Dialecte sard parlat al sud de Sardenya.
castellanisme
Mot o tret procedent del castellà; per ex., averiguar ‘esbrinar, escatir’.
cèltic
Llengua indoeuropea parlada pels celtes.
central
Vocal central, la que s’articula amb elevació del centre de la llengua vers la regió del paladar; per ex., la a.
centralització
Conversió d’una vocal en central.
centralitzar
Un fonema, articular-se al centre de la boca; per ex., en el pas de cl[o]tell a cl[a]tell, la o s’ha centralitzat.
clític
Mot àton que va al davant o al darrere d’un altre, formant una unitat accentual; per ex., els articles i els pronoms febles; veg. enclític i proclític.
col·lectiu
Nom que en singular designa un nombre indeterminat de persones o coses; per ex., fageda.
col·locació
Combinació de mots que ha desenvolupat una relació semàntica estreta basada en la concurrència freqüent; per ex., cras, crassa tendeix a col·locar-se amb error, ignorància.
composició
Formació de mots nous a partir de la unió de dos o més radicals o mots de la llengua.
compost
Mot compost, el format per composició; per ex., panxacontent, antipatriòtic; veg. lexia composta.
connotació
Conjunt de valors secundaris o afectius que evoca un mot; per ex., pagerol té connotació vulgar.
connotat –ada
Que és objecte de connotació.
consecutiu
Veg. dialecte consecutiu.
consonantisme
Sistema organitzat de les consonants d’una llengua o d’un dialecte; per ex., el consonantisme mallorquí.
constitutiu
Veg. dialecte constitutiu.
contacte de llengües
Situació en què dues o més llengües són usades per uns mateixos parlants o per parlants diferents dins una mateixa comunitat lingüística.
continuïtat d’àrea lingüística
Condició d’un tret o mot comú a una part de dos dominis lingüístics, que constitueix un estat de llengua antic, amb les mateixes o semblants evolucions a partir del llatí vulgar, del substrat o del superstrat, determinades per la contigüitat geogràfica; per ex., el mot rega del rossellonès, cat. sept. de transició i occità, procedent del cèltic *rĭca ‘pórca; solc’ i incorporat al llatí vulgar.
contracció
Reducció de dos fonemes a un de sol; per ex., del < de + el.
cors
Conjunt de dialectes de matriu toscana parlats a Còrcega i al nord de Sardenya (gal·lurès i sasserès).
creixent
Veg. diftong creixent.
culte
Mot culte; veg. cultisme.
cultisme
Mot pres d’una llengua clàssica, generalment el llatí, que no ha sofert els canvis propis dels mots populars; per ex., col·locar és un cultisme enfront de colgar, que és el mot popular.
decreixent
Veg. diftong decreixent.
deglutinació
Fals tall que separa accidentalment un element d’un mot unitari; per ex., mall. fressa, de desfressa; val. amprea, de lamprea.
denominatiu
Mot derivat d’un substantiu o un adjectiu; per ex., bracejar és un denominatiu de braç.
dental
Consonant dental, la que s’articula aplicant la punta de la llengua sobre la cara interior de les incisives superiors; per ex., la t i la d.
derivació
Formació de mots per mitjà de l’addició d’un prefix o un sufix a un radical.
derivat
Mot derivat, el format per derivació; per ex., desfer és un derivat de fer, i cantaire, de cantar; veg. primitiu.
descens vocàlic
Augment d’obertura d’una vocal; per ex., presenta descens vocàlic la a de l’alacantí jau ‘jou’.
desinència
Afix flexiu que se sol col·locar al final del tema de verbs i noms per a indicar-ne la categoria; per ex., la –o de canto és la desinència de la primera persona del present d’indicatiu de cantar.
despalatalització
Procés de pèrdua d’una articulació palatal; per ex., el canvi de /ʃ/ > /s/ en el dial. caisa [kˈajsa] ‘caixa’.
determinant
Complement del determinat; per ex., en el sintagma “la casa de la teulada vermella”, de la teulada vermella és el determinant.
determinat
Element lingüístic especificat per un determinant; per ex., en el sintagma “l’home del capell negre”, home és el determinat.
deverbal
Que deriva directament d’un verb, amb addició o no d’un sufix; per ex., glopeig és un deverbal de glopejar.
diacronia
Punt de vista diacrònic.
diacrònic –a
Que considera els fets lingüístics tenint en compte la seva evolució al llarg del temps.
dialectal
Relatiu o pertanyent a un dialecte.
dialectalisme
Mot o tret lingüístic propi d’un dialecte.
dialecte
Varietat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini.
dialecte consecutiu
El que és resultat de la transferència d’un dialecte a un altre territori com a conseqüència d’un repoblament; per ex., el valencià.
dialecte constitutiu
El que és resultat d’una evolució en el territori mateix on es parla; per ex., el ribagorçà.
diasistema
Presentació dels elements comuns i diferencials de dos o més sistemes dialectals.
diatòpic –a
Dialectal.
diatopisme
Dialectalisme.
díctic –a
Relatiu o pertanyent a la dixi.
diftong
Grup fònic format per una vocal i una semivocal o semiconsonant emeses en una síl·laba; per ex., causa, quan.
diftong creixent
Diftong format per una semiconsonant [j] o [w] i una vocal nucli de síl·laba; per ex., quatre. Sin.: diftong ascendent.
diftong decreixent
Diftong format per una semivocal [j] o [w] precedida d’una vocal nucli de síl·laba; per ex., aire, caure. Sin.: diftong descendent.
diftongació
Procés de formació d’un diftong; per ex., llat. pectus > pits, pit a través de *pieits.
diftongar
Convertir una vocal en diftong; per ex., en parlars del Matarranya, la /ε/ de corr[ε]u diftonga en [jε], [ja]: corr[jε]u, corr[ja]u.
dilació
Assimilació de dos sons no contigus; per ex., murtra < murta, mall. homo < home.
diminutiu
Mot format amb un sufix (-et, –ó, –ol, etc.) que dona valor de ‘dimensió petita’ a la forma bàsica, però que pot expressar matisos afectius; per ex., finestró és el diminutiu de finestra.
disíl·lab
Bisíl·lab.
dissimilació
Fenomen fonètic segons el qual de dos sons d’un mot, iguals o afins, un canvia el seu punt o mode d’articulació o bé desapareix; per ex., pelegrí és una dissimilació de peregrí.
dissimilar
Sotmetre’s a un procés de dissimilació.
distribució
La suma de contextos on pot aparèixer un so o qualsevol altra unitat lingüística.
distributiu
Que atribueix una mateixa quantitat a distintes persones o coses; per ex., sengles.
dixi
Funció lingüística que relaciona l’enunciat amb l’emissor, el receptor, el temps o l’espai de l’enunciació; per ex., ací i aquest són díctics que fan referència a l’espai de l’emissor.
elisió
Supressió d’un so d’un mot; per ex., setz’ anys ‘setze anys’.
el·lipsi
Omissió d’un element de la frase; per ex., benzinera per estació benzinera.
el·líptic –a
Que ha estat objecte d’el·lipsi.
emmudiment
Fenomen fonètic pel qual un so deixa de pronunciar-se; per ex., el mallorquí ha emmudit la bategant de cor > co.
enclític
Clític que segueix immediatament el mot al qual s’ajunta; per ex., la en el sintagma canta-la (la cançó).
encreuament
Combinació de dos elements lingüístics que dona origen a un altre element; per ex., el llat. gravis per encreuament amb levis va donar *grevis, origen del cat. greu.
encreuat –ada
Que ha estat objecte d’encreuament.
ensordiment
Transformació d’un so sonor en sord; per ex., camisa, pron. cami[s]a en val. apitxat.
epèntesi
Inserció d’un so enmig d’un mot; per ex., cendra (< cenra).
epentètic –a
Que ha sofert epèntesi.
epítesi
Addició d’un o més sons al final d’un mot; per ex., cor[t] per cor.
epitètic –a
Relatiu a l’epítesi.
equivalència acústica
Error d’audició que canvia un fonema en un altre per la seva afinitat acústica o articulatòria; per ex., gomitar per vomitar.
esdrúixol –a
Proparoxíton.
estàndard
Varietat de llengua, codificada, que s’usa en els mitjans de comunicació, l’escola i l’administració, i és fixada en gramàtiques i diccionaris.
estrangerisme
Mot o tret manllevat a una llengua estrangera; per ex., fondue, pres del francès.
ètim
Forma originària d’un mot; per ex., el llatí tabula és l’ètim de taula.
etimologia
1. Branca de la filologia que estudia l’origen dels mots.
2. Ètim.
etimologia popular
Procés pel qual l’usuari d’una llengua, fundant-se en certes similituds formals, lliga conscientment o inconscient una forma amb una altra amb la qual no tenia parentiu genètic; veg. homonimització.
etimològic –a
Relatiu a l’etimologia.
eufemisme
Unitat lèxica que en substitueix una altra per tal d’atenuar la significació que el parlant considera desplaent, inoportuna, cruel, etc.; per ex., mal dolent o mal lleig per càncer.
èuscar
Llengua no indoeuropea parlada al País Basc i a Navarra.
eusquera
Èuscar.
expressiu
Mot expressiu, el que es basa en la creació elemental d’un idioma, que no imita un so real, com és el cas de l’onomatopeia, sinó que suggereix directament una idea pel valor psicològic de les vocals o les consonants o de la repetició sil·làbica; per ex., baliga–balaga.
expressivitat
Qualitat d’expressiu.
feminització
Conversió de masculí (o neutre) en femení; per ex., establa, feminització de estable (< stabulu) realitzada en cat. oriental.
fitònim
Nom de planta; per ex., gavarrera.
fitonímic –a
Relatiu als fitònims.
floreig verbal
Canvi del significat d’un mot o locució a partir de la seva relació formal amb un altre mot; per ex., anar a Badalona ‘badar, estar distret’.
fonema
La més petita unitat de so, que, sense estar dotada de sentit, pot produir, per substitució, un canvi de significat en un mot; per ex., si substituïm beure per veure en mallorquí, obtenim un significat diferent; això vol dir que /b/ i /v/ són, en mallorquí, dos fonemes.
fonemàtic –a
Relatiu o pertanyent al fonema.
fonètica sintàctica (o fonosintaxi)
Fenomen que consisteix en la mutació de certs sons del començament o final de mot per llur enllaç dins la frase; per ex., la variant arrues s’ha format per fonètica sintàctica en contextos com una rua > una arrua.
fonetisme
Conjunt de fonemes d’una llengua.
fonosimbòlic –a
Veg. expressiu.
fonosintàctic –a
Relatiu a la fonosintaxi.
fonosintaxi
Veg. fonètica sintàctica.
francesisme
Veg. gal·licisme.
francià
Dialecte de la langue d’oïl parlat a l’illa de França, que fora l’origen del francès.
fràncic
Llengua germànica parlada pels antics francs.
fraseologia
Conjunt de frases fetes pròpies d’una llengua.
fraseologisme
Refrany o locució; per ex., qui dia passa any empeny, canviar de camisa.
freqüentatiu –iva
Que expressa la repetició freqüent d’una acció; per ex., bastonejar ‘donar cops de bastó’.
fricatiu –iva
Consonant fricativa, la que es caracteritza, en la seva articulació, per l’estrenyiment del canal bucal per on l’aire surt amb una certa fricció; per ex., la f i la s.
gal·licisme
Element lingüístic procedent del francès; per ex., oboè.
gal·loromànic
Grup de llengües derivades del llatí (francès, occità, francoprovençal), parlades a l’antiga Gàl·lia.
gal·lurès
Dialecte de tipus cors parlat al nord de Sardenya.
gascó
Dialecte occità parlat entre el Garona i els Pirineus.
geminació
Repetició immediata d’una consonant; per ex., mall. pal·lar ‘parlar’.
geminat –ada
Que ha estat objecte de geminació.
genovès
Lígur.
geografia lingüística
Veg. geolingüística.
geolingüística
Mètode de recerca dialectal que cartografia les respostes a un qüestionari per tal d’estudiar els trets fonètics, morfològics, sintàctics i/o lèxics d’un domini lingüístic o d’una àrea dialectal.
geosinònim
Sinònim d’un mot del sistema d’un dialecte dins el sistema d’un altre dialecte; per ex., quec és un geosinònim de tartamut.
germanisme
Element lingüístic d’origen germànic introduït en una altra llengua; per ex., robar, bacó.
gòtic
Llengua germànica que parlaven els gots.
grup primari
Grup consonàntic que ja existeix en llatí; per ex., el grup –nd– de mandare ‘manar’.
grup romànic
Grup consonàntic produït en llatí vulgar o en les darreres etapes d’evolució del llatí per pèrdua d’una vocal; per ex., el grup –n’r– de gen’ru (< generu) ‘gendre’.
hagiònim
Nom de sant, també aplicat a una persona.
haplologia
Fenomen fonètic pel qual s’elimina una o diverses articulacions semblants o repetides; per ex., repèls per *rerepèls.
harmonia vocàlica
Tipus d’assimilació que afecta les vocals d’una mateixa paraula per fer-les d’una mateixa qualitat; per ex., la pronúncia terr[ε], don[ɔ] del valencià meridional per terra i dona.
hereditari
Mot hereditari; veg. patrimonial.
hiat
Combinació de dues vocals sense formar diftong; per ex., Juan [ʒuˈan] ‘Joan’.
hipocorístic
Mot usat amb intenció afectuosa, aplicat sobretot a les formes abreujades de noms propis; per ex., Laia és l’hipocorístic de Eulàlia.
homònim
Relatiu a l’homonímia.
homonímia
Confluència formal de dos significants d’origen diferent; per ex., [sɔl] ‘sòl’ i ‘sol’ (< llat. solum i sol).
homonimització
Acostament d’un significant a un altre per la seva semblança formal, sense que intervingui cap factor d’afinitat semàntica (homonimització formal) o amb intervenció d’aquesta (homonimització semàntica); el pas de u(r)çol (< hordeolu) a mussol és un exemple del primer cas i la substitució de majordoma, femení de majordom (< llat. maior domus ‘el major de la casa’), per majordona, per tractar-se d’una dona, exemplifica el segon cas. Sin.: atracció paronímica i etimologia popular.
homosemització
Acostament del significat d’un mot al d’un altre en situació de paronímia; provoca sovint connotacions noves; per ex., en fr. dialectal mouron ‘salamandra’, pròpiament ‘petit moro’, en relacionar-se amb el verb mourir, la gent ha cregut que la picada de l’amfibi és verinosa i fins mortal.
iber
Llengua no indoeuropea, parlada pels ibers, en època preromana, a la costa mediterrània i a l’àrea meridional de la península Ibèrica.
ictiònim
Nom de peix; per ex., donzella (Coris julis).
idiolèctic –a
Referit a l’ús lingüístic propi d’un parlant; per ex., noro, dit del gendre en un àmbit familiar.
ieisme històric
Veg. iodització.
imela
Tendència fonètica de l’hispanoàrab a tancar la a tònica en e (i eventualment en i); per ex., pagus > Pego.
implosiu –iva
Consonant implosiva, la que tanca una síl·laba; per ex., la p de captar.
incoatiu
Verb format amb el sufix –sc que expressa la idea d’una acció considerada en el seu començament, el seu devenir o la seva progressió; per ex., el llat. nosco ‘començo a conèixer, prenc coneixement’; en llatí vulgar van proliferar aquestes formes (dormisco), que aviat van perdre el valor incoatiu en les llengües romàniques.
infix
Afix introduït a l’interior d’un mot, generalment precedint un sufix; per ex., –in– en el mot blanquinós.
inflexió
Modificació del timbre d’una vocal per influència del d’una altra vocal, semivocal o semiconsonant; veg. metafonia.
interferència
Canvi lingüístic en una llengua per influx d’una altra llengua; per ex., maco, –a és resultat d’una interferència amb el cast. majo.
interferit –ida
Produït per interferència.
interfix
Veg. infix.
interjecció
Element lingüístic que expressa una actitud del parlant, sorpresa, alegria, contrarietat, etc.; per ex., caram.
intervocàlic –a
Consonant intervocàlica, la que està situada entre dues vocals; per ex., la –t– del llat. catēna.
iod
Element palatal molt tancat, amb valor de semiconsonant o de semivocal (per ex., la i de cuit < coctu), de diversos orígens (grups llatins –ct-, –cs-, etc.) i amb repercussions importants sobre les vocals i les consonants de les llengües romàniques.
iodització
Fenomen que consisteix a pronunciar i el resultat de l’evolució dels grups –c’l-, –g’l– i –lj– del llatí vulgar; per ex., paia per palla, reia per rella.
isoglossa
Línia que separa la zona on apareix un tret d’una altra on hi és absent; per ex., la isoglossa dels femenins plurals [-es]/[-əs] que separa el català occidental del català oriental.
itacisme
Pronunciació moderna del grec.
itacista
Propi de l’itacisme.
italianisme
Element lingüístic procedent de l’italià; per ex., malària.
iteratiu –iva
Veg. freqüentatiu.
[χ]eada
Adopció de la [χ] castellana, pròpia de parlars bilingües; per ex., tra[χ]e ‘vestit’.
labial
Format per labialització; per ex., o, u, p, b.
labialització
Procés articulatori caracteritzat per un contacte o avançament dels llavis.
labiodental
Consonant labiodental, la que és articulada aplicant el llavi inferior contra les incisives superiors; per ex., la [v] de vaca en parlars balears.
labiodentalitzar
Convertir una consonant en labiodental.
lambdacisme
Conversió d’una vibrant simple en lateral; per ex., alg. dimals per dimarts.
langue d’oc
Grup de dialectes gal·loromànics parlats al sud de la Gàl·lia que prengué el nom de la manera de dir «sí» (oc).
langue d’oïl
Grup de dialectes gal·loromànics parlats al nord de la Gàl·lia que prengué el nom de la manera de dir «sí» (oïl).
lateral
Que s’articula amb la llengua aplicada a la regió dentoalveolar o al paladar, deixant passar l’aire pels dos costats o per un de sol; per ex., l i ll.
lexema
Mot, unitat lèxica.
lexia
Unitat lèxica. Les lexies poden ser senzilles (casa), compostes (panxacontent) o complexes (blat de moro).
lexicalització
Conversió d’una interjecció, una onomatopeia o una metàfora en una unitat lèxica que funciona dins el sistema de la llengua; per ex., xiuxiueig; pansa ‘herpes labial’.
lexicalitzat –ada
Que ha estat objecte de lexicalització.
lexicogènesi
Estudi dels ètims i motivacions dels significants d’un significat.
lígur
Dialecte septentrional d’Itàlia.
líquid –a
Consonant líquida, la que és articulada amb oclusió i obertura del canal bucal, participant acústicament i articulatòria de les vocals i de les consonants; per ex., la l, ll, r i rr.
llarg –a
Vocal llarga, la que presenta una durada major que una altra vocal; s’oposa a vocal breu.
llatí vulgar
Varietat parlada del llatí del qual deriven les llengües romàniques.
lleisme
En les àrees de iodització (“ieisme històric”) on es diu paia i ui, substitució de [j] per [ʎ]; per ex., palla, ull.
llengua històrica
Conjunt de dialectes d’una llengua que funciona mediatament a través d’algun d’aquests dialectes; així, la llengua històrica catalana es realitza a través d’un parlant valencià, barceloní, eivissenc, etc.
llengua iberoromànica
La derivada del llatí, parlada a la península Ibèrica.
llengua romànica
La derivada del llatí; per ex., el català, el francès, el romanès.
llenguadocià
Dialecte occità parlat al Llenguadoc.
locució
Combinació fixa de dos o més mots que té una significació unitària, equivalent a diverses categories de mots (substantiu, adverbi, preposició, etc.); per ex., a les bones ‘amistosament’.
logudorès
Dialecte sard parlat al Logudoro, contigu a l’alguerès.
macroestructura
Nomenclatura; s’oposa a microestructura.
malapropisme
Fenomen imputable a la incultura del parlant consistent a substituir un mot culte per un altre d’estructura semblant però de significat diferent; per ex., implacable per impecable.
manlleu
Element lingüístic, especialment lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra; per ex., faceta és un manlleu al francès.
masculinització
Conversió en masculí d’un mot de gènere femení; per ex., el cognom Barceló, format a partir del topònim Barcelona, per ser el seu portador de sexe masculí.
melioratiu
Que ha pres un sentit favorable; per ex., al·lot ‘xicot’ és melioratiu respecte del primitiu significat ‘noi de mala vida’.
metacedeusi
Fenomen pel qual un mot, per la pèrdua o allargament fonètic del cap de la seva família, s’incorpora a una altra família lèxica de major transparència semàntica; per ex., el llatí cratĭcula, dim. de cratis ‘reixa, engraellat’, per desaparició d’aquest, es va incorporar a la família de gradus ‘grada, graó’ i va donar gradĭcula.
metafonia
Inflexió del timbre d’una vocal per influència del d’un altre so no contigu; per ex., el pas de sèpia a sípia.
metàfora
Fenomen semàntic pel qual s’empra un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que tingui una certa semblança amb aquella; per ex., el peu d’una muntanya.
metafòric –a
Relatiu a la metàfora.
metàtesi
Canvi de lloc d’un so dins un mot; per ex., radere per darrere.
metatètic –a
Relatiu a la metàtesi.
metatitzar
Causar metàtesi.
metonímia
Fenomen semàntic consistent a designar una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una relació no de similitud sinó de contigüitat; per ex., llança per ‘soldat armat amb llança’.
metonímic –a
Relatiu a la metonímia.
microestructura
Conjunt de textos o articles que segueixen les entrades d’un diccionari; s’oposa a macroestructura.
milanès
Dialecte septentrional d’Itàlia.
mimologia
Substitució d’una onomatopeia per una expressió lingüística, amb elements del sistema lèxic; per ex., nopuc en comptes de cucuc.
mitjà –ana
Vocal mitjana, la que té un grau d’obertura intermedi, entre la vocal tancada i la vocal oberta; per ex., la [e] i la [o] del rossellonès.
monoftongació
Acció de monoftongar.
monoftongar
Reduir un diftong o triftong a una sola vocal; per ex., fet, d’un anterior feit.
monònim –a
Mapa monònim, el que es basa en les variants d’un mateix tipus lèxic; per ex., v[ε]ure, v[ə]ure, v[o]ure, etc. (< llat. videre).
monosíl·lab
D’una sola síl·laba; per ex., pa. Sin.: monosil·làbic –a.
monosil·làbic –a
Monosíl·lab.
morfema
Unitat lingüística significativa que no es pot descompondre en unitats significatives menors; pot ser derivatiu (-et de conillet) o flexiu (-a del vulgar iguala).
mossàrab
Conjunt de dialectes romànics que es parlaven a al-Àndalus convivint amb l’àrab. Sin.: romandalusí.
mot
Unitat significativa dotada d’una certa autonomia funcional dintre d’una frase; per ex., farina i rosegaaltars són mots.
motivació
Relació transparent establerta entre el significant i el significat; per ex., rusc ‘casa d’abelles’ es relaciona amb un mot cèltic *rusca ‘escorça’ perquè els ruscos es feien amb l’escorça de certs arbres.
motivacional
Relatiu a la motivació.
murcià
Varietat de castellà parlat a Múrcia, amb elements del català, l’aragonès i l’andalús.
nasal
Consonant nasal, articulació la ressonància de la qual es produeix en les fosses nasals; per ex., la m i la n.
neologisme
Unitat lèxica nova, de forma o de sentit, de creació interna o manllevada a una altra llengua; per ex., pírcing, comunicador.
neutralització
1. Desaparició del valor pertinent d’una oposició fonològica; per ex., e tancada i e oberta tòniques del rossellonès han sofert la neutralització en /e/, sense que es distingeixi Déu, nom de la divinitat, del cardinal deu.
2. Canvi d’una vocal en neutra; per ex., pedr[a] > pedr[ə].
neutre –a
Vocal neutra, la central mitjana, ni anterior ni posterior, poc tensa, no labialitzada que correspon a l’articulació de la a i la e àtones del cat. oriental i a certes e tòniques d’una part del balear; per ex., pare, casa; mall. c[ə]ba.
nomenclatura
Conjunt d’entrades d’un diccionari.
normand
Dialecte gal·loromànic de la langue d’oïl parlat al nord-oest de França.
normatiu
Relatiu a l’ús considerat correcte d’una llengua; per ex., l’ús de vosaltres és normatiu, enfront de valtros que no ho és.
normativa
Conjunt de normes dictades per una autoritat reconeguda que fixen l’ús apropiat i correcte d’una llengua.
nuorès
Dialecte sard parlat al centre de Sardenya.
obert –a
Vocal oberta, la que s’articula amb una posició baixa de la llengua; per ex., /ɔ/, /ε/.
occità
Llengua romànica parlada a Occitània.
occitanisme
Element lingüístic procedent de l’occità; per ex., feda ‘ovella’.
oclusiu –iva
Consonant oclusiva, la que es produeix mitjançant un contacte estret entre els òrgans articulatoris que va seguit d’una obertura sobtada; per ex., p, t, k.
ocurrència
Aparició d’un element lingüístic en un enunciat o un text.
onomasiologia
Branca de la dialectologia que estudia els significants que corresponen a un significat determinat; per ex., fel sobreeixit, fel sofregida, aliacrà, icterícia, jonissa corresponen al significat ‘fel sobreeixit’.
onomasiològic –a
Relatiu a l’onomasiologia.
onomàstica
Branca de la lingüística que estudia els noms de lloc (toponímia) i els noms de persona (antroponímia).
onomatopeia
Creació de mots a partir de la imitació d’un so; per ex., cucut.
onomatopeic –a
Relatiu a l’onomatopeia.
oposició
Relació distintiva entre dues o més unitats d’un sistema lingüístic; per ex., la /o/ de sou, del verb ser, s’oposa a la /ɔ/ de sou ‘remuneració’.
ornitònim
Nom d’ocell; per ex., esparver (Accipiter nisus).
ortoèpia
Branca de la gramàtica normativa que estableix la forma correcta d’expressió, especialment en la llengua parlada.
ortoèpic
Relatiu o pertanyent a l’ortoèpia.
oxíton –a
Que té l’accent en la darrera síl·laba; per ex., cançó i molí són mots oxítons.
palatal
Consonant palatal, la que s’articula entre la llengua i el paladar dur; per ex., ll, i.
palatalització
Transformació en palatal d’un so que abans no ho era; per ex., *caisa (< capsa) que passa a caixa.
palatalitzar
Un so, esdevenir palatal.
paragoge
Addició d’un element al final d’un mot; per ex., dure ‘dur’ en ross.
parònim
Mot que presenta una similitud formal amb un altre; per ex., pare i parra.
paronímia
Ús de mots de similitud formal.
paroxíton
Que té l’accent en la penúltima síl·laba; per ex., càndid.
patrimonial
Mot patrimonial, hereditari o tradicional, que s’ha sotmès a les lleis d’evolució de la llengua; oposat a mot culte; per ex., cadira, oposat a càtedra.
perífrasi
Frase usada com a equivalent d’un mot; per ex., anar de tomballons ‘tombassejar’.
perifràstic –a
Relatiu a la perífrasi.
pla –ana
Paroxíton.
plurale tantum
Aplicat a mots que només s’usen en pl.; per ex., beceroles ‘primers rudiments d’una ciència, d’un art’.
polimorfisme
Coexistència en un parlant de dues o més formes per a expressar un mateix concepte sense que l’elecció d’una o l’altra vingui determinada pel context articulatori o la recerca d’expressivitat; per ex., l’ús indistint de aigua/aiga o de lo/el per un mateix parlant.
polisíl·lab
De més d’una síl·laba; per ex., llibreter. Sin.: polisil·làbic –a.
polisil·làbic –a
Polisíl·lab.
popular
Mot popular, el que ha estat sotmès, des del seu origen, a les lleis d’evolució fonètica pròpies d’una llengua; s’oposa a cultisme o mot culte.
portuguesisme
Mot o tret procedent del portuguès; per ex., matxo ‘mul’.
posttònic –a
Que ocupa una posició posterior a la de la síl·laba tònica; per ex., la i del llatí calidus.
postverbal
Veg. deverbal.
prefix
Afix que s’afegeix al principi d’un mot o radical per a formar un altre mot; per ex., anti– és el prefix de antisistema.
prefixació
Procés de formació de mots mitjançant l’addició de prefixos.
preromà –ana
Dit d’un element lingüístic propi d’una llengua anterior a la romanització; per ex., artiga.
pretònic –a
Que precedeix la síl·laba accentuada; per ex., la e de alenar.
primitiu
Mot primitiu, mot simple del radical del qual es formen altres mots per derivació o composició; per ex., cançó és el mot primitiu de cançoneta.
proclític
Clític que precedeix immediatament el mot al qual s’ajunta; per ex., per en el sintagma per ella.
proparoxíton
Que té l’accent en l’antepenúltima síl·laba; per ex., botànica.
pròtasi
Primera oració d’una oració composta el sentit de la qual resta incomplet i pendent de ser completat per la segona oració o apòdosi; per ex., Quan tornis, anirem a pescar.
pròtesi
Addició d’un so al començament d’un mot; per ex., escola, del llat. schola.
protètic –a
Relatiu a la pròtesi.
protobasc
Estat primitiu del basc.
punt d’articulació
Zona on es produeix un contacte o constricció entre un òrgan actiu i un altre òrgan actiu o passiu per tal de produir un so; segons el punt d’articulació, les consonants poden ser bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, etc.
puntual
Mapa puntual, el que porta a cada localitat la resposta (o respostes) a un enunciat del qüestionari d’un atles lingüístic.
qualitat
Conjunt de trets distintius que conformen el timbre d’un so.
quantitat
Durada d’un so o d’una síl·laba; veg. breu i llarg.
queada
Adaptació de la [χ] castellana com a [k], especialment entre parlars monolingües; per ex., cast. majo → cat. maco.
radical
Morfema que resta d’un mot despullat de tots els afixos; per ex., llibr– és el radical de llibret.
reduplicació
Fenomen de repetició d’un o diversos sons d’un mot o del mateix mot, sovint amb una finalitat expressiva; per ex., daixo-daixo ‘xino-xano’.
relaxat –ada
Articulat amb escassa tensió muscular; per ex., la i de càndida.
rendiment funcional
Capacitat que té una oposició fonològica de distingir més o menys parells mínims; per ex., l’oposició /ə/-/ε/ tònics en mallorquí té un baix rendiment funcional perquè el nombre de parells, l’homonímia dels quals s’evita usant un o altre fonema, és escàs (per ex., s[ə]t ‘ganes de beure’/s[ε]t ‘set’ i cinc casos més); per contra, l’oposició /ə/-/e/ tònics ofereix un rendiment funcional més alt.
repercussió
Veg. dilació.
retoromànic
Llengua romànica parlada a la Suïssa oriental i al nord d’Itàlia.
rizoàton –a
Que té el radical verbal inaccentuat; per ex., cantava.
rizotònic –a
Que té el radical verbal accentuat; per ex., parlo.
romandalusí
Mossàrab.
romània
Conjunt de terres on són parlades llengües derivades del llatí.
romànic –a
Relatiu a les llengües derivades del llatí.
rotacisme
Transformació d’una consonant en consonant vibrant o bategant; per ex., alg. rora (< roda).
ròtic –a
Que s’articula amb un o diversos contactes o constriccions ràpides i breus entre dos òrgans articulatoris, generalment entre la punta de la llengua i els alvèols; per ex., la [ɾ] de pare.
sard
Llengua romànica parlada a Sardenya.
sardisme
Element lingüístic procedent del sard; per ex., molendo, pron. [muɾˈendu], ‘ase’ és un sardisme de l’alguerès.
sasserès
Dialecte de tipus cors parlat al nord de Sardenya.
savi
Mot savi; veg. cultisme.
sema
Unitat mínima de significació; per ex., en la definició de taula, amb peus o petges n’és un sema.
semantema
Unitat significativa que expressa una idea que pot ser compartida per altres llengües o per dialectes d’una mateixa llengua; per ex., ‘donar voltes sobre una superfície’ és el semantema de bolcar-se, se voludar i bornejar en català.
semàntic –a
Que fa referència al significat de les paraules.
semasiologia
Branca de la dialectologia que estudia els significats que corresponen a un significant; per ex., vianda significa, segons els diversos parlars, ‘carn’, ‘verdura’, ‘verdura cuinada’, ‘escudella barrejada’, ‘pasta de sopa’, ‘amanida’, ‘menjar per a anar al camp’, etc. (veg. ALDC, II, 386. La vianda).
semasiològic –a
Relatiu a la semasiologia.
semicultisme
Mot que presenta un aspecte més evolucionat que un cultisme i menys que un mot popular; per ex., segle (< saec’lu que en evolució popular hauria donat *sell); veg. cultisme.
semivocal
Element palatal o velar molt tancat que forma diftong amb la vocal precedent nucli de síl·laba; per ex., la i de caire o la u de moure.
sensibilització
Acció de sensibilitzar.
sensibilitzar
Fer sensible; per ex., la –t de part.
sibilant
Consonant sibilant, la de tipus fricatiu o africat acompanyada d’una mena de brunzit; per ex., [s], [ʃ] i [ʒ].
sicilià
Dialecte del grup centromeridional d’Itàlia parlat a Sicília.
sigmatisme
Transformació d’una consonant dental o interdental en una consonant fricativa alveolar sorda [s]; per ex., el cast. an[θ]uelo adaptat en ansuelo.
significant
Imatge acústica d’un mot; per ex., la seqüència fònica de pop constitueix el seu significant, enfront de ‘cefalòpode de vuit braços que expulsa núvols de tinta com a defensa’, que és el seu concepte o significat.
significat
Veg. significant.
sil·labació
Estructura sil·làbica.
sincopar
Reduir a síncope.
síncope
Caiguda d’un o més sons a l’interior d’un mot; per ex., carbassa per carabassa.
sincretisme
Neutralització de dues o més formes d’un paradigma de manera que una d’elles assumeix diverses funcions; per ex., cantem pot tenir el valor de primera persona del plural del present d’indicatiu o del subjuntiu del verb cantar.
sincronia
Punt de vista sincrònic.
sincrònic –a
Que considera els fets lingüístics en un moment determinat del temps sense tenir en compte la seva evolució.
sinècdoque
Assignació a un mot d’un contingut més extens o més restringit que el seu contingut ordinari (la part pel tot o el tot per la part); per ex., vela per ‘veler’.
sinònim
Unitat lèxica el significat de la qual coincideix amb el d’una altra; per ex., usar i utilitzar.
sintagma
Conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat; per ex., els carrers de Barcelona.
sintagmàtic –a
Relatiu o pertanyent a un sintagma.
sintètic –a
Mapa sintètic, el que presenta les àrees dels fenòmens lingüístics.
so
Emissió fònica susceptible de ser interpretada fonològicament; per ex., la [k] de cor.
sonant
So que es realitza sense constricció o amb una lleu constricció de l’aire espirat; [m], [n], [r], [ɾ], [l], [ʎ] són sonants.
sonor –a
Que s’articula amb vibració de les cordes vocals; per ex., les vocals, les consonants b, d, g.
sonorització
Acció per la qual un so esdevé sonor; per ex., les ànimes, pron. le[z] ànimes.
sord –a
Que s’articula sense vibració de les cordes vocals; per ex., s, f, p, t.
sorotàptic
Llengua indoeuropea dels sorotaptes que, procedents de l’Europa central, van envair la península Ibèrica cap a l’any 1000 aC.
subdialecte
Varietat adoptada per un dialecte en una àrea determinada, les isoglosses del qual són escasses en nombre o importància per a constituir un dialecte; per ex., el pallarès és un subdialecte del català nord-occidental.
substantivació
Acció de substantivar.
substantivar
Convertir en substantiu un mot d’una altra classe; per ex., terminal ‘estació terminal’.
substrat
Llengua anterior a una altra per la qual ha estat substituïda a conseqüència d’una conquesta o colonització i que n’ha rebut algun tret lingüístic; per ex., l’iber respecte del llatí.
sufix
Afix que s’afegeix a un radical o un mot per a formar un altre mot; per ex., –aire és el sufix de xerraire.
sufixació
Procés de formació de mots mitjançant l’addició de sufixos.
superstrat
Llengua que s’ha introduït temporalment dins l’àrea d’una altra i de la qual ha rebut alguns trets, sense arribar a substituir-la; per ex., el franc, dialecte germànic, respecte del francès.
tabú
Fenomen d’interdicció d’un mot, sovint per raons supersticioses o religioses, que provoca la seva substitució o modificació; per ex., fúmer per fotre.
tancat –ada
Vocal tancada, la que s’articula amb molta elevació de la llengua cap a la regió palatal o velar; per ex., /i/, /u/.
temàtic –a
Vocal temàtica, la que s’afegeix al radical d’un verb i determina el paradigma flexiu al qual pertany; per ex., la a tònica de saltava o la i de sortiren.
timbre
Tret fonètic que caracteritza la qualitat de les emissions fonemàtiques.
tònic –a
Accentuat; per ex., la [i] de cosí.
topònim
Nom de lloc; per ex., Montserrat, Sueca, Menorca.
toponímia
Branca de l’onomàstica que estudia els noms de lloc.
tradicional
Mot tradicional; veg. patrimonial.
travat –ada
Síl·laba travada, la que acaba amb consonant; per ex., cur del mot curta.
triftong
Grup fònic format per una semiconsonant, una vocal i una semivocal; per ex., guaita.
truncació
Veg. truncament.
truncament
Reducció d’un mot; per ex., tele per televisió.
ultracorrecció
Substitució d’una forma correcta de la llengua per una d’incorrecta que el parlant considera correcta; per ex., *atzagallada en lloc de atzagaiada.
unitat fraseològica
Veg. fraseologisme.
unitat lèxica
Veg. mot.
valencianisme
Element propi del dialecte valencià introduït en un altre dialecte del català o en una altra llengua; per ex., atzucac és un valencianisme introduït en l’estàndard català.
való
Dialecte de la langue d’oïl parlat a Bèlgica.
variable
Unitat lingüística que presenta diferents realitzacions; veg. variant.
variant
Realització en l’ús d’una variable; per ex., la variable gàbia presenta les variants [gˈaβiə], [gˈabbia], [gˈabi], etc.
velar
Articulat amb acostament del postdors de la llengua al vel del paladar; per ex., o, u, k, g.
velarització
Conversió d’un fonema en velar; per ex., la n de quan cau [kwaŋ kˈaw].
vibrant o vibrant múltiple
Que s’articula amb una successió de contactes molt ràpids i breus entre l’àpex de la llengua i la regió alveolar; per ex., la rr de parra; veg. bategant.
vibril·lació
Efecte acústic produït per la vibració o brunzit que acompanya certes consonants.
vibril·lant
Que produeix o és objecte de vibril·lació; per ex., la [ʒ].
vocalisme
Sistema organitzat de les vocals d’una llengua o d’un dialecte; per ex., el vocalisme català.
vocalització
Acció de vocalitzar.
vocalitzar
Convertir en vocàlic un so no vocàlic; per ex., la u de Jaume provinent de la c de Jacme.
vulgarisme
Mot o tret propi de parlants d’escassa cultura; per ex., iguala usat com a femení de igual.
wau
Fonema /u/ que funciona com a semivocal o semiconsonant, que es representa amb el símbol fonètic w; per ex., la u de causa o de quatre.
zero
Grau, desinència o morfema zero, absència d’un determinat tret dins un sistema els elements del qual es defineixen per la presència o absència d’aquest tret; per ex., en balear la primera persona del present d’indicatiu de cantar, (jo) cant, presenta la desinència zero.