Enregistraments

Al començament, impulsats per l’entusiasme de M. Companys i S. M. Sapon vers el mètode de la gravació magnetofònica —que en aquella època representava una novetat tècnica—, els investigadors van iniciar la col·lecta de materials amb aquest procediment que, en principi, tenia avantatges: una enquesta in situ més ràpida; la comoditat de fer la transcripció amb calma, al despatx o en equip; la possibilitat de confrontar enquestes de zones allunyades, i evitar així la confusió dels matisos fonètics de poblacions properes; l’oportunitat de fer estudis espectrogràfics de sons singulars o conflictius; la capacitat d’enregistrar textos llargs, de valor etnogràfic, importants també per a estudiar l’entonació, la fonosintaxi i la sintaxi; la formació d’un arxiu dialectal sonor. Sobre aquest mètode, Jean Séguy, eufòric, afirmava: “Grâce au magnétophone, l’abolition du passé est abolie”.[1]

Malgrat l’entusiasme inicial, determinades circumstàncies, com la falta o les deficiències de corrent elèctric —encara no havien sortit al mercat els aparells de piles—, la necessitat de realitzar l’enquesta al camp —per ex., amb un pastor guardant les vaques—, o a la vora del mar —per ex., al costat d’un pescador adobant les xarxes—, sense possibilitat d’utilitzar el magnetòfon, i també algunes dificultats a l’hora de transcriure certs mots que no quedaven gravats amb prou fidelitat, van fer replantejar l’estratègia metodològica; d’aquesta manera, es va decidir de gravar sistemàticament només els capítols de morfologia, de sintaxi i de fonètica sintàctica i les narracions lliures que constitueixen el material dels etnotextos. En total hi ha 35 enquestes completament enregistrades; 101 amb enregistrament parcial; i, per diverses circumstàncies, 54 enquestes es van transcriure directament i no tenen gravació.